Tag Archives: segle XIX

L’alimentació infantil al segle XIX

Un altre aspecte de la salut i els aliments en aquest segle és la nova visió dels infants i de la seva alimentació. Els fills de la burgesia eren criats per dides, les quals eren molt escollides. El doctor Carreres va escriure un tractat sobre les condicions que havia de reunir una bona dida. En els estudis mèdics sobre les dides se’n vigila la dieta, la salut, el temperament i la moral. En els diaris de l’època trobem anuncis d’oferta i demanda de dides. La mortalitat infantil feia que moltes mares de la classe obrera, que havien perdut els nens, oferissin els seus serveis per criar nens de la burgesia.

Dides. Una senyora de 19 anys d’edat   que té llet de dos mesos i que per mort de la filla es troba en necessitat de   buscar criatura per criar, i desitja que sigui de pares ben reputats.

Diari de Barcelona, 1 de gener de 1865

En aquesta època es va començar a practicar la lactància artificial. A Barcelona, les lleteries tenien vaques i servien llet acabada de munyir. Se les anomenava cases de les vaques, i amb aquest nom les trobem a la Guia General de Barcelona de 1854, que en cita 15 i ens comenta que 3 o 4 són de llet de burra.

Llet pura de vaca i cabra per a malalats i lactàncies. Se serveix a domicili. Diari de Barcelona, 2 d’octubre de 1870

També van aparèixer al mercat productes nous per augmentar la secreció de la llet:

Aixarop –lactifich. De gran interès per les mares y dides. Per augmentar la secreció de la llet. Aquest aixarop te la propietat d’augmentar la cantitat y calitat de la llet y desperta la gana…La Campana de Gracia, 21 de juliol de 1878

jarabe-lactifico

Anunci de Aixorop- Lactifich. Guia Barcelona en la mano de 1884. Biblioteca Arús

Els metges recomanaven la lactància materna com la millor, encara que eren conscients que no sempre era possible o el millor recurs, perquè depenia de l’estat de salut de la mare.

…les mares han de criar els seus fills…la mare és sempre la millor dida…les mares han de criar els seus fills, però de vegades no poden; i aleshores és clar que cessen les exigències de l’obligació moral…

Higiene del matrimoni. (MONLAU, 1881, 508-509)

 Antonia-Prat-filla178

Antonia Prat i la seva filla Josepa, 1894, a Barcelona. Tia àvia de l’autora

L’alimentació infantil també era un dels temes tractats pels experts, que estudiaven el tipus de règim més adequat per a cada edat, i donaven consells, com ara que s’ha de vigilar que els nens no mengin massa llaminadures, o que s’hi acostumin, perquè llavors serà difícil que mengin cap altra cosa.

És molt preferible el règim vegetal a l’animal. Res de condiments forts, ni salses estimulants… importa molt no afalagar els nens amb dolços, ni fer-los cobrar afició a les llaminadures. (MONLAU, 1881, 587)

S’editaven llibres sobre aquest tema i se n’anunciava la pùblicació als diaris i revistes. Aquí en tenim dos a tall d’exemple:

Higiene dels nens. Col·lecció de consells pràctics dirigits als pares de família, per a la bona criança i educació dels fills. Pel Doctor Joaquim Martí.  (LA ILUSTRACIÓ CATALANA, 1882, 40)

Higiene de l’alimentació dels nens. Amb aquest títol hem rebut dos exemplars del llibre acabat de publicar del Dr. Guerra i Estapé. Es troba dividit en vuit capítuls en els quals s’exposen regles senzillíssimes i pràctiques totes, sobre la lactància materna, de dida, amb el biberó, per mitjà d’animals, alimentació mixta, per conèixer si un nene està ben alimentat, deslletament i alimentació de la segona infància; que es llegeixen des del principi al final amb interès creixent (…). Res no trobem que no sigui de profit a tal útil llibre, que hagin de conèixer totes les mares per conservar la salut dels fills. (LA EXPOSICIÓN, 08/01 1887).

Anuncis
Imatge

Salut i aliments, el moviment higienista del XIX

 

L’alimentació humana es va modificant amb el decurs dels segles. Cada fase de civilització va acompanyada d’una revolució bromotològica, i aquesta revolució pren a cada país formes diferents i dignes de ser estudiades. (MONLAU, 1862, 578)

 L’alimentació, la nutrició, la nutrició infantil i el valor dels aliments són temes que preocupen en aquest segle, tant des de la perspectiva positiva i descriptiva com des de la negativa, amb l’estudi de patologies i de les mancances nutricionals de sectors concrets de la població.

Molt s’ha millorat el règim dels pobles moderns. Avui dia es fan menys àpats, es menja a hores més ben determinades, abunden més aliments, n’hi ha més varietat (…) el Govern procuri abundància i bona qualitat de queviures a les poblacions; faci estudiar els efectes del règim alimentari en cada districte, en cada classe social o professional; corregeixi els defectes… (MONLAU, 1862, 593)

És una època en què la medicina pren consciència que la ingesta d’aliments forma part inseparable de l’estat de salut de la població. Què es menja, com i quan, es valorarà a partir d’ara d’una manera mèdica. Els estudis de metges intentaran influir en l’administració per canviar els mals hàbits. És el moment de l’aparició de la medicina social.

Així doncs, l’home no és solament el producte del clima que habita, sinó també dels materials amb què es restaura o renova la seva economia orgànica. (MONLAU, 1862, 572)

Les carns, l’oportú maridatge d’aquestes amb els farinacis, les verdures i les fruites, constitueixen la dieta més apreciada per a la generalitat dels homes del nostre clima. (MONLAU, 1862, 578)

Un tema que va preocupar força els especialistes de l’època va ser la qualitat, la quantitat i la diversitat d’aliments, sobretot enfocat a les classes menys afavorides i més desnodrides:

A més d’abundants i barats els aliments han de ser sans i de bona qualitat; s’ocuparà l’autoritat administrativa que per cap terme s’expendeixin aliments naturalment adulterats; ni adulterats per l’art. (MONLAU, 1862, 575)

EL MOVIMENT HIGIENISTA

L’higienisme va ser un corrent de pensament mèdic del xix que estudiava la relació que hi ha entre els aspectes socials, culturals i econòmics i la seva influència sobre l’estat de salut de les persones. Les anàlisis sobre les deficiències en els llocs de treball, els horaris excessius, la insalubritat de l’aigua, l’habitatge i la mala nutrició preveien afavorir un canvi dels costums socials a fi de millorar el nivell de vida (LARREA, 2003). Els antecedents d’aquesta consideració mèdica social ja els trobem el segle anterior, en obres com el Tratado de las enfermedades de los artesanos, de B. Ramazzini (1700), Catástrofe morboso de las minas mercuriales, de J. Parés i Franqués (1778) o Oratio academ. De populorum miseria morborum genitrice, de J.P. Frank (1790).

Les pèssimes condicions de vida a les ciutats industrials del xix són un tema recurrent en la literatura de l’època. L’obra Oliver Twist, de Dickens, descriu perfectament el submón sòrdid de la pobresa anglesa del xix, però també ho descriu Balzac (1799-1850), des de França, a les seves obres La Comédie Humaine i L’assommoir.

Els metges higienistes van fer, al llarg del segle, uns informes anomenats topografies mèdiques on es descriuen les condicions ambientals i socials d’una ciutat o d’un poble determinat. Hi trobem dades de moltes menes: geològiques, registres de temperatura, de demografia, de mortalitat, les causes d’aquesta i les patologies més importants. També inclouen els costums, les pautes alimentàries, l’alcoholisme o la prostitució. Totes aquestes dades es reunien amb l’objectiu de fer una geografia mèdica d’un país, per tal de conèixer la salut de la població.

A Catalunya es van fer moltes topografies mèdiques, i s’hi constata la relació que hi ha entre les malalties i els aspectes socials.

La transformació de la vida humana a Barcelona el segle xix va lligada a la industrialització i al creixement demogràfic. Abans d’enderrocar les muralles, la ciutat es va veure afectada per una massiva població creixent de jornalers i treballadors que vingueren a treballar a les noves fàbriques que s’instal·laren dins de la ciutat emmurallada. Les condicions de vida eren dures, la manca d’espai i de salubritat dels habitatges feia que una gran massa de població visqués aglomerada i sense serveis. La proliferació de malalties infeccioses, com el còlera, el tifus o la tuberculosi, la deficient alimentació d’una gran part de la població que estava desnodrida i les pèssimes condicions de treball feien que l’esperança de vida fos ben curta, i l’índex de defuncions molt alt, cosa que feia de Barcelona una de les ciutats més malsanes d’Europa.

El metge higienista barcelonès Pere Felip Monlau (1808-1871) va fer una memòria titulada Abajo las murallas!!!, on expressava d’una manera clara la reivindicació dels barcelonins a favor de l’enderroc de la muralla de la ciutat, una necessitat imperiosa deguda a la densitat de població, 850 habitants per hectàrea, que feia de Barcelona una de les ciutats més poblades d’Europa.

La higiene pública ens diu que per a la salubritat d’una ciutat no ha de ser aquesta molt populosa, o almenys, la seva població ha de poder viure amb amplitud i desimboltura en el seu recinte (…) a les poblacions sumament nombroses l’aire és infecte, les aigües corrompudes, el terreny dessubstanciat, i exhaust fins a llargues distàncies; la vida és en auquestes necessàriament més curta, les dolçors de l’abundància són poc conegudes, i els horrors de la necessitat i de la misèria extrems. Les cent quaranta mil ànimes que vegeten ara en el reduït cercle que formen les muralles serien molt més felices i viurien més sanes i més temps, si estiguessin disseminades per una extensió de terreny mil vegades més gran (…) els nostres carrers són generalment estrets, la circulació de les persones exposada, a causa del continu carreteig de transport que exigeixen el comerç i la indústria; les cases altes, ofegades, amb quatre pisos generalment i amb quaranta o cinquanta moradors cadascuna; cada dia van desapareixent els horts, els jardins i les cases antigues d’alguna comoditat, per construir en el seu lloc cases mesquines, amb nínxols en lloc de salons i quartos; en una paraula, ens anem ofegant.(ALCAIDE, 1999).

La ciutat de Barcelona va ser pionera en el projecte higienista, representat fonamentalment per Monlau i els seus deixebles Joan Giné Partagàs i Rafael Rodríguez Méndez. El 30 de març del 1831 es va publicar Clave que la comisión permanente de topografías ha propuesto a la Real Academia de Medicina y Cirugía de Barcelona para facilitar la formación de la topografía de los pueblos que componen la provincia de Cataluña. Aquesta comissió instava la Real Acadèmia de Medicina i Cirurgia a estimular la producció de topografies en tot el Principat. Monlau va escriure molts llibres dedicats a la salut des de la perspectiva social: Elementos de Higiene Pública (1862), Elementos de Higiene privada (1862) i Elementos de Higiene industrial (1871).

A la topografia de Barcelona del Doctor Domingo (1899) s’hi considera que l’alimentació és deficient quant a valor nutritiu i que està molt contaminada. És una denúncia contra l’adulteració d’aliments, i sobretot contra l’administració, a la qual en considera responsable.

Aquest impost ha de desaparèixer (…). És immoral, posa taxa a la vida i à la salut… la seva adquisició és més difícil i el contraban, l’acaparament, la sofisticació i l’adulteració dels aliments troben motius suficients per desenvolupar-se. (DOMINGO, 1899, 401)

Es van fer estudis sobre els aliments bàsics, com ara el pa i la patata, per poder alimentar més i millor la part de la població més desfavorida, i es va intentar millorar-ne el conreu.

La desaparició de las caresties, o l’extenuació dels seus estralls, des que es coneixen les patates, és l’únic fet ben documentat per l’estadística; i que aquest sol fet dissol, per ara, de tot càrrec greu el tubercle en qüestió. (MONLAU, 1862, 575)

Els mercats del XIX

born

Mercat del Born, 1880

ELS MERCATS

A l’alba s’obren una rere l’altra totes les portes de la ciutat per donar entrada a una multitud de pagesos d’ambdós sexes, amb carros i cavalleries carregats de verdures, fruites, aus, pa i altres comestibles, que vénen a proveir els abundants mercats de la ciu­tat. Alhora surten de l’escorxador carros carregats de bous, vaques, vedelles, bocs, ovelles i cabrits, escorxats el dia abans, per repartir-los pels taulells destinats a la seva venda i consum diari. Guía general para Barcelona de M. Sauri, 1854

 Els mercats i les botigues de queviures estan documentats a Barcelona des de l’època medieval. Jaume I i el Consell de Cent van disposar normes sobre la distribució d’aliments, sobre els mercats i la venda, sobretot del blat i de la carn; també van disposar mesures per a la vigilància dels camins, per tal de garantir l’arribada d’aliments a la ciutat amb regularitat.

Les activitats gremials medievals s’acostumaven a concentrar en carrers, i encara ara podem trobar en la toponímia de molts carrers al·lusions a l’activitat del proveïment d’aliments. Al portal de Mar hi havia el mercat del gra; als carrers del Mill i de la Palla hi havia els mercats dels cereals; a la plaça de l’Oli venien oli a l’engròs; les espècies es compraven al carrer dels Especiers; les vísceres es venien al carrer Freixures; a la baixada de la Llet, actual Jaume I, s’hi comprava llet, i la sal, al Molí de la Sal.

En s. XVIII els mercats barcelonins eren a l’aire lliure; es muntaven de matinada i es desmuntaven cada dia sobre les dotze del migdia. Els més importants estaven situats al Born, al pla de la Boqueria, a la plaça Nova i a la plaça del Padró. També n’hi havia fora de la muralla, com el que hi havia prop de la porta de Sant Antoni, que era una de les zones més concorregudes d’entrada a la ciutat.

La distribució d’aliments el segle xix a Barcelona va experimentar un gran canvi. El tren i les comunicacions permetien una arribada més ràpida i més nombrosa de productes. El negoci dels aliments cada vegada es va fer més important; les importacions i exportacions d’aquesta època representen un factor econòmic de força envergadura. Els preus dels aliments sortien regularment als diaris; per exemple, en el Diari de Barcelona del dia 4 de gener de 1850, hi trobem dues planes i mitja amb els preus dels productes al major.

Els aliments que hi figuren són:

  • Cereals: arròs de València; blat de set procedències, blat de moro, civada, ordi, farina i sèmola
  • Llegums secs: cigrons, faves i mongetes
  • Peix: bacallà de Noruega, d’Islàndia i de Terranova, i peixopalo
  • Formatge: d’Holanda
  • Fruita seca: ametlles de Mallorca i d’Esperanza
  • Condiments: safrà de la Manxa i d’Aragó, claus d’espècia, pebre negre, i canyella d’Holanda i de la Xina
  • Oli: de Tortosa, de l’Empordà, de Màlaga i de Sevilla
  • Altres: sucre de sis tipus, cacau, i cafè de tres procedències

Una altra font per saber quins aliments arribaven a Barcelona on els diaris, que anunciaven les arribades de vaixells i n’explicaven el carregament.

Comunicat comercial de Marsella

  • Vapor Cabo Creus: 200 sacs de segó i sèmola, 50 barrils d’oli.
  • Vapor Andrés: 500 sacs de farina, 30 barrils de cervesa

Diari de Barcelona, 1 de gener de 1890    

El proveïment d’aliments experimentà un gran canvi a partir de la segona meitat del segle xix. Es van anar edificant uns nous mercats, de grans proporcions, coberts i estables. “Anar a la plaça” es va convertir en una activitat diària de molts barcelonins.

Aquest creixement està lligat a l’enderroc de la muralla, a la urbanització de l’Eixample i a l’aparició dels nous barris industrialitzats. Cerdà, quan va dissenyar l’Eixample, concebia la ciutat amb criteris socials i igualitaris, i va preveure que a cada barri hi hagués un mercat perquè és millorés la distribució dels aliments. També va situar-hi els escorxadors.

Alguns dels nous mercats van ocupar els terrenys dels antics convents, desapareguts amb la crema de convents de 1835, com ara els mercats de la Boqueria i de Santa Caterina. Aquests incendis havien deixat la ciutat amb grans espais al descobert i, segons els cronistes de l’època, Barcelona va canviar d’aspecte. Aquest canvi també va ser causat per la desamortització de Mendizábal del 1837, que va permetre que els terrenys eclesiàstics passessin a l’Estat, que els va posar a subhasta.

El primer mercat cobert de Barcelona va ser el de Santa Caterina, situat sobre l’emplaçament de l’antic convent, d’on li ve el nom. Es va inaugurar el 1848, i durant uns anys va ser el millor mercat de Barcelona.

Plaça d’Isabel (dita de Sta. Caterina). S’ha format novament aquesta plaça per comoditat dels barris de Sant Pere, la qual es troba provista dels mateixos articles que les anteriors. Conclosa que sigui aquesta plaça, serà un dels millors ornaments de la capital, per la comoditat de trobar-se a l’abric de la intempèrie els venedors i com­pradors; els seus passatges i passeig en el centre.  Guía general para Barcelona de M. Sauri, 1854

El mercat de Sant Josep o de la Boqueria (1842), situat a la Rambla, té l’origen en el mercat medieval que hi havia a la zona, on venedors ambulants i pagesos dels pobles i de les masies properes s’instal·laven amb parades a l’aire lliure per vendre els seus productes. El mercat de la Boqueria està situat en els terrenys de dos convents: el dels pares carmelites descalços i l’església de Sant Josep, destruït durant la crema de convents del 1835, i el del de les franciscanes de Jerusalem, derruït el 1869.

Bocaria. Situat a la plaça que ocupava l’exconvent de Sant Josep, on s’està construint una magnífica plaça de mercat i una bonica peixateria al seu inerior. S’hi troben els mateixos comestibles que al Born, però en major abundància. (SAURÍ, 1854)

El mercat del Born, que va ser el primer mercat modernista, fou construït amb estructura de ferro i vidre, i està situat en el passeig amb el mateix nom. Fou projectat per Fontserè entre 1873 i 1875, amb la contribució de l’enginyer Josep Cornet i Mas. Inaugurat el 1876, primer va funcionar com a mercat de barri i uns anys després com a mercat central de fruita i verdura, fins que va desaparèixer com a mercat l’any 1971.

El Borne. Situat darrere de la parròquia de Santa Maria del Mar, on es troba toda mena de provisions, carns, aus, caça major i menor, verdures, grans, fruites, etc. (SAURÍ, 1854)

born

Mercat del Born. Dibuix J. Presno. Gravat per F. Ferrer.La Ilustracion (1880). Biblioteca Arús.

Al costat del Born hi havia un mercat més petit anomenat la Peixateria del Bornet, amb 82 peixateres que venien al detall.

(…) hi ha una gran porta per al públic, i a cada banda una altra de més petita per entrar les peixateres als llocs respectius; en ambdós costats laterals hi ha unes altresdues portes, per on entren el peix, (…) hi caben 82 paradistes, 41 per part, les quals paguen un ral de velló diari, i se’ls faciliten les balances gratis.

La peixateria es troba al Bornet, i traspassant el carrer de Galdes, hi ha els magatzems i botigues de pesca salada. D’aquest mercat s’assorteixen els mariners i els bucs ancorats al port, la guarnició de la Ciutdella, i tota la part vella de la ciutat. (SAURÍ, 1854)

El mercat de la Concepció va ser inaugurat el 1888, en el mateix lloc on ja hi havia hagut un mercat a l’aire lliure des de mitjan segle xviii. A Gràcia, abans de quedar annexionada a Barcelona (1897), ja hi havia dos mercats coberts: el mercat de la Llibertat (1875) i el mercat de Santa Isabel, que posteriorment s’anomenà de la Revolució i actualment és el d’Abaceria.

El mercat de la Barceloneta inicialment també era un mercat a l’aire lliure.

Barceloneta.A la plaça Major s’ha format novament un mer­cat per a comoditat dels seus habitants, en què es venen tota mena de comestibles; els és molt avantatge no haver de passar la porta del Mar per anar al Born, corn havien de fer abans. (SAURÍ, 1854)

El mercat de Sant Antoni (1882) era un mercat fora muralles situat a la porta de Sant Antoni, als afores de la ciutat.

sant-antoni

Interior del Mercat de Sant Antoni de Barcelona. Biblioteca Arús.

El mercat del barri del Povernir va agafar el nom popular del Ninot, com encara ara se’l coneix, d’una taverna que hi havia molt a prop d’on es va situar el nou mercat, molt coneguda perquè venia el vi a molt bon preu, perquè estava situada fora muralla i per això no havia de pagar l’impost de consums.

Els mercats del Clot i del Poblenou daten del 1889, el d’Hostafrancs, del 1888, i el mercat de Galvany es va començar a construir el 1868.

En altres places hi ha una espècie de mercats secundaris per a comoditat del públic de la part de dalt, com a la plaça del Padró. (SAURÍ, 1854)

Al voltant de tots aquests mercats s’anaren obrint botigues, i també proliferà la venda ambulant d’aliments, activitat que principalment feien obrers que havien perdut la feina, dones i homes amb sous molt baixos i que no arribaven a final de mes. Compraven gènere, tant podien ser aliments com altres productes, i després els venien al voltant dels mercats o a carrers propers a un preu més baix del que costava a les parades del mercat. Van ser molt populars, i els compradors eren els obrers que, per solidaritat, compraven als que tenien menys recursos o havien tingut algun trasbals, com ara un accident, o bé eren forçats anar a l’atur o havien quedat vidus. Era un sistema d’autoajuda col·lectiva que, a més, permetia comprar els productes a més bon preu. Fins a la Guerra Civil, aquest sistema va estar molt estès a Barcelona.

L’Exposició Universal de Barcelona, 1888

planol-Expo

Ara fa 125 anys de L’Exposició Universal del 1888 de Barcelona, per commemorar-ho us presento l’oferta gastronòmica d’aquest esdeveniment que va marcar el curs de la ciutat . En primer lloc va significar la urbanització del parc de la Ciutadella, un parc nou aparegut amb l’enderroc de la Ciutadella que vigilava, reprimia i tot sovint bombardejava la ciutat. Un espai guanyat per a la distracció i l’oci dels barcelonins. En segon lloc, l’exposició en si va ser un gran esdeveniment, no sense controvèrsies, però, perquè hi va haver barcelonins que s’hi van oposar fèrriament, com Valentí Almirall. Tot i així, va representar un esdeveniment multitudinari, i va ser visitada per un gran nombre de persones. A més, va tenir un gran ressò internacional, i va donar a conèixer la ciutat de Barcelona portes enfora. L’Exposició va obrir al 20 de maig del 1888 i va tancar el mes de desembre. Va rebre més de 2.000.000* de visitants, i els dies de més assistència eren els dijous i els diumenges.

L’Exposició va publicar la revista La Exposición. Organo Oficial de la Exposición Universal de Barcelona 1888, i en van sortir 75 números; el primer es va publicar el dia 27 d’agost del 1886 i l’últim, el 30 de setembre del 1889. En aquesta publicació hi ha molta informació, des de tot el procés de creació de l’Exposició, fins als esdeveniments més importants, els comentaris del ressò que en va fer la premsa local i estrangera, els actes més importants i la distribució dels palaus, pavellons i altres estructures que es van muntar. Conté moltes imatges, dibuixos i gravats. També es van editar varies guies:

LaExposicion_PORTADA 1888

Què va representar l’Exposició per al tema que tractem en aquest llibre, per als aliments? Certament, va tenir una influència notable en l’alimentació de l’època, com veurem al llarg d’aquest capítol, perquè s’hi van presentar les últimes novetats del sector alimentari. A més, l’Exposició va comportar que s’obrissin un bon nombre de bars i els restaurants al llarg de tot el recinte, algun dels quals amb l’última moda, el servei automàtic. Finalment, també podem valorar els menús dels banquets oferts al llarg dels mesos que va restar oberta l’Exposició.

A dalt teniu el Mapa de l’Exposició Universal. La Exposición. Organo Oficial de la Exposición Universal de Barcelona, 25 d’octubre de 1887, Biblioteca Arús

L’Exposició tenia una part situada a l’altre costat de la via del tren, a la platja, i el pont per arribar-hi va ser una de les obres més admirades.

*Les dades són de Garrut, J. M. (1976), L’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

la informació la trobeu a la Categoria: Exposició Univesal de Barcelona, 1888

Barcelona creix i 2 plànols

LES GRANS  TRANSFORMACIONS A LA CIUTAT

Del 1850 i el 1900, la ciutat es va transformar molt, va créixer
demogràficament fins a triplicar el nombre d’habitants, va créixer urbanísticament, amb l’enderroc de les muralles, la creació de l’Eixample o l’annexió de pobles propers.

mapa1854

1854

Saurí, M.; Matas, J. (1854), Guia general para Barcelona, dedicada à la junta de fabricas de Cataluña. Barcelona: Imprenta Manuel Saurí.

Barcelona, durant aquest període, es troba en ple procés d’industrialització i d’expansió del comerç. Neix un nou sistema de producció, el capitalisme, amb un nou model econòmic i polític. Apareixen noves classes socials, la burgesia i el proletariat, i les grans diferències socials es veuran reflectides en l’alimentació.

La burgesia catalana era l’única que tenia interessos industrials a l’Estat espanyol; estava vinculada al Partit Moderat des de 1844, i demanava mesures econòmiques proteccionistes a l’Estat per poder competir amb els preus dels productes d’altres països. Aquesta demanda, però, encetar una gran polèmica a Espanya, perquè només la defensaven els industrials catalans i bascos; la resta eren partidaris del lliurecanvisme, perquè eren exportadors de productes agrícoles. La revolució industrial a Espanya va haver d’esperar l’entrada del segle xx.

Un altre factor que va incidir en l’augment del nombre de productes i les possibilitats d’elecció d’aliments va ser l’arribada del tren a la ciutat de Barcelona, l’any 1848, i la ràpida expansió de la xarxa ferroviària durant aquest període (Mataró, el 1848; Granollers, el 1954; Lleida-Saragossa, el 1867; Tarragona-València, el 1862; Girona-Portbou, el 1876). La ciutat de Barcelona es va dotar d’una nova infraestructura que va fer desenvolupar i canviar el sistema econòmic, i també la distribució d’aliments: arribaven de més lluny, en més quantitat i, sobretot, arribaven molt més ràpid. El tren va transformar moltes zones de Barcelona, com ara la Barceloneta, un barri mariner construït el segle xviii, on van anar a viure els habitants de la Ribera que havien perdut les cases, enderrocades per Felip V. Fins a mitjan segle xix, les activitats dels habitants de la zona estaven relacionades amb la pesca i les activitats portuàries. A partir de la quarta dècada del segle xix, la proximitat amb el port i amb l’estació del ferrocarril de Mataró, juntament amb la prohibició de l’Ajuntament (1846) que s’instal·lessin noves fàbriques amb màquina de vapor dins el recinte emmurallat de la ciutat, va suposar que la Barceloneta es convertís en un important nucli industrial de Catalunya, sobretot d’indústries relacionades amb el gas i les construccions navals, la més important de les quals va ser La Maquinista Terrestre i Marítima (1855). Aquesta activitat industrial va comportar un augment molt important de la població.

El problema més greu que tenia Barcelona era estructural: estava atrapada per la muralla. El seu enderrocament va ser una demanda permanent dels barcelonins durant la primera meitat del segle xix. La negativa del Govern d’Espanya va provocar força disturbis i aldarulls, perquè s’interpretava com un signe d’opressió. Finalment, el 1854, durant el Bienni Progressista, aquesta demanda va ser atesa.

L’Ajuntament va convocar un concurs per planificar la ciutat, en el qual va guanyar el projecte de l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias. Però el Govern central, per decret reial (1859), va aprovar i autoritzar l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà perquè projectés l’Eixample. Cerdà volia dissenyar una ciutat igualitària, on no es diferenciessin uns barris dels altres. Va preveure el repartiment uniforme de zones de serveis, com ara mercats, centres socials i esglésies, i va dissenyar uns grans parcs en cada districte.

Amb l’enderroc de les muralles, els ravals industrials van créixer molt ràpidament: el Raval, la Barceloneta i el Poble Sec s’ompliren de fàbriques i cases dormitori d’obrers (HUGHES, 1992). La població barcelonina de 1860 va arribar als 190.000 habitants.

 1873

1873

Guia y plano e Barcelona, Ensanche y Gracia (1873), Barcelona: Impremta y Libreria Religiosa y científica.

Menjar i beure a l’exposició del 1888

Al llarg de tot el recinte hi havia diversos bars, quioscs de begudes i restaurants, on els visitants podien dinar i prendre refrigeris.

Aquests espais van anar a concurs, i en les condicions generals de l’exposició s’estableix la quantitat d’establiments previstos per al certamen:

  • Un restaurant de primer ordre
  • Un restaurant a preus mòdics
  • Un gran cafè
  • Dos quioscs de begudes
  • Un dels establiments dits per província o per colònia
  • Un dels establiments dits per a cada nació representada en l’Exposició.

En el mapa situem els bars i locals destinats a begudes que s’han pogut constatar:

Un dels bars de begudes més emblemàtics de l’Exposició va ser el quiosc d’estil egipci, que va ser tota una novetat. Hi oferien les begudes fredes automatitzades, que servien noies. Una altra particularitat innovadora d’aquest local era que s’havia de pagar abans de consumir, i després amb el tiquet es recollien les begudes.

kiosco

Un dels quioscs de begudes situats al parc durant l’Exposició.

Als jardins del parc, al costat del pont de l’embarcador del llac i prop de la instal·lació japonesa, està acabada, sota la direcció de l’arquitecte Sr. Soler Catarineu, la construcció d’un quiosc d’estil egipci, que per la seva bellesa artística, novetat y útil servei ha de ser dels que més cridin l’atenció dels qui visitin l’exposició. Aquest quiosc està destinat a servir al públic xarops de fruita i altres agradables i higiènics licors sota la base del veritable Water soda perfeccionat, l’especificitat del qual han obtingut els propietaris.

Tancat amb portes de vidre mogudes sobre corredores, s’hi alça al centre una monumental i elegantíssima font. L’interior de la font és tan enginyós com hàbilment combinat. Demostrant el refinament de l’avenç mecànic, nombrosos compartiments serveixen de dipòsits a altres tantes classes de begudes que es conserven del gel per mitjà d’un receptacle.

La major novetat que presenta és el servei senzill, ràpid i d’exquisida pulcritud, a l’estil yankee, que tanta asceptació ha tingut a totes les capitals més avançades del món civilitzat. Va a càrrec de belles joves que ocupen cadascuna el seu lloc. El públic es dirigeix al despatx, demana i paga el que vol, i se li fa llirament d’un bitllet amb el qual es presenta a una altra jove i, tan sols polsant un ressort, apareix servit el que es demana, sense que ningú en faci cap mena de manipulació: la màquina espacialíssima de l’aparell ho fa tot, fins excitar la curiosidad. El duimenge que ve obrirà un servei igual en un dels quioscos de la plaça Catalunya.

L’Exposició tenia una part situada a l’altre costat de la via del tren, a la platja, i el pont per arribar-hi va ser una de les obres més admirades. En aquest costat de l’Exposició també hi havia un cafè de begudes, amb vistes al mar, amb una gran vela, tal com es veu en la imatge de sota.

Imagen1

El bar i la vela amb cadires on es podia prendre refresc al costat de la secció de mar de l’Exposició.

En el recinte es van instal·lar diversos quioscs de begudes. A la Guía ilustrada de la Exposición Universal de Barcelona de 1888 y de Barcelona, Juan Valero i Tornos ens informa que als jardins del parc hi havia moltes instal·lacions per poder descansar i prendre un refrigeri:

Els jardins del parc

Cap exposició ha tingut tres-cents seixanta-cinc mil metres quadrats de jardins i parcs. El viatger solaç hi trobarà esbargiment i multitud d’instal·lacions a l’aire lliure, horxateries, bars, refrescos i altres llocs d’esbatjo i utilitat. Un dels quioscs del qual tenim imatge és el de l’orxateria Valenciana.

vista

Vista parcial de diverses instal·lacions, com l’Orxateria Valenciana i les aigües azoades (nitrogenades)

S’hi van instal·lar diversos quioscs que servien pastes i dolços de Mallorca: S’han començat a instal·lar en diversos preciosos pabellons dedicats a expendre nèctar americà, pastes i dolços de Mallorca. Aquestes instal·lacions estaran servides per joves mallorquines.

L’explotació del Gran Cafè Restaurant principal de l’Exposicó va ser concedida al Sr. Martín Pagès, un reconegut restaurador de l’època.

L’explotació del Gran Cafè Restaurant de l’Exposició ha estat adjudicada al Sr. Martín Pagès, per haver estat qui va presentar millors proposicions. Ens n’alegrem, i amb nosaltres els intel·ligents en matèries culinàries.

El Gran Bar Restaurant de l’Exposició havia de ser l’edifici de Domènech i Muntaner conegut amb el nom popular del Castell dels tres Dracs (per ); però no va arribar a obrir. El saló principal tenia una capacitat per fer banquets per a 500 persones, a part de diversos salons secundaris i grans terrasses cobertes per tendals.

IMG_2304

El Bar-Restaurant de l’Exposició obra de Domènech i Muntaner

El nom de Castell del tres Dracs li ve d’una comèdia de Pitarra que era molt popular. També va rebre el nom de L’Hostal de l’arengada (ALMERICH, 1945, 72).

 L’Hotel Internacional va ser l’hotel de l’Exposició. Obra també de Domènech i Muntaner, estava situat fora del recinte, al passeig de Colom. Tenia diversos menjadors; pel costat de Drassanes hi havia el gran menjador per a 250 comensals, on es va fer el banquet inaugural. La sala del restaurant tenia capacitat per a 100 persones. En el primer pis hi havia el mateix saló restaurant i menjador amb una taula rodona i, a més, hi havia dos menjadors per a famílies.

A l’altell hi havia la gran cuina econòmica, construïda per el Sr. Cañamenas de Barcelona, que feia cinc metres de llarg. Tenia un sistema per coure al grill, un invent del constructor citat, amb el qual es podien fer 400 beefsteaks alhora. També hi havia neveres per a carn, per a peix, rebosts, guardaplats calents, elevador de plats per pujar els menjars als menjadors dels pisos superiors, i una zona per elaborar les postres.

HOTEL

L’Hotel Internacional de Domènech i Muntaner, construït per allotjar-hi els visitants i expositors de l’Exposició Universal del 1888. La Exposición. Organo Oficial de la Exposición Universal de Barcelona, 22 d’agost de 1888. Biblioteca Arús.

A l’entrada de l’Exposició, davant del pavelló de Belles Arts, hi havia un altre restaurant, molt econòmic, que era la cantina on anaven a dinar els treballadors de l’Exposició mentre es va estar construint.