L’orxateria del Tio Nelo

TIO-NLO-XIX

És un dels locals més famosos de Barcelona del XIX , estava situat als baixos dels porxos d’en Xifré[1], va obrir el 1836.

Hi servien orxata i altres begudes com la llet merengada o els  aixarops una beguda molt popular de l’època, feta aigua amb una base de diverses fruites confitades, es barrejava i es servia ben fred., en els llibres de cuina de l’època  hi ha aixerops de maduixes, de cireres, de gerds, de groselles, de móres entre altres. també servien gelats al estiu  L’orxarta també la servien com a refresc d’estiu, als quioscs de begudes, als cafès.  El tio Nelo i els que servien anaven vestits de valencians.

En el local del  Tio Nelo eren famosos els seus bunyols, els feien a la vista del públic, tot un espectacle que agradava molt, com giraven els bunyols, els treien i els servien ensucrtas eren les delicies de grans i petits.

La recepta del bunyols del Tio Nelo la podem trobar en el receptari: Carmencita ó la buena cocinera (1899).

BUNYOLS DEL TIO NELOCarmencita ó la buena cocinera. Consultada la 3ª edició del 1902.

  • Diluïu en un petricó de llet tres unces de farina i unes gotes de llimona o vinagre, deixeu-ho reposar dues hores.
  • Quan es vagin a fer els bunyols bateu tres clares d’ou a punt de neu i barregeu-ho amb la llet i la farina.
  • Doneu forma de bunyols a la pasta.
  • Poseu una paella al foc amb oli abundant, i quan estigui calent aneu-hi posant un per un els bunyols, mirant que l’oli els cobreixi bé.
  • Quan estiguin daurats per tots els costats retireu-los del foc, escorreu-los i serviu-los ben calents i amb sucre per sobre.

Aquí teniu les paraules que li dedica Conrad Roure  en la seva obra Recuerdos de mi larga vida. Costumbres, acontecimientos y acaecidos enla ciudad de Barcelona, desde 1850 hasta el 1900:

Entre els industrials, un dels més cèlebres fou “Tio Nelo”, valencià, que tenia un establiment en el qual venien bunyols i torrons durant l’hivern i gelats a l’estiu, instal·lat als baixos de les cases de Vidal i Quadras, contigües a les de Xifré. (ROURE, 1927, vol. III, 17)

Altres locals on es podía anar pendre orxata i  també molt coneguts són:

 L’Antiga Mallorquina. Situada a la Rambla del Centre, 1 Anteriorment, l’any 1863, al mateix lloc hi havia la Confiteria La Palma. L’any 1929 es va transformar en El Cafè de l’Òpera, que encara és obert.

La Mallorquína. Situada al carrer Fontanella, 4.

La Valenciana. Situada a la Rambla de Centre, 18.

De l’Estrella. Situada a la plaça del Teatre, cantonada amb el carrer Escudellers.

Dibuix del Tio Nelo de Lluís Pellicer. Publicat a L’Esquella de la Torratxa


[1] El Sr. Xifré,  va emigrar a Amèrica molt pobre i va retornar a Barcelona amb una gran fortuna. Els Pòrtics d’en Xifré és l’edifici que es va fer construir (1835) així que va tornar, i on va viure. Una curiositat va  ser el primer edifici de la ciutat en tenir aigua corrent.

Un cafè que m’hagués agradat conèixer! Cafè Delicias/Lyon d’Or

delicies013

Cafè Delicias/Lyon d’Or

Estava situat a la part baixa del Teatre Principal. Tenia un saló circular amb columnes i uns grans miralls.

Emili Vilanova en parla a la seva obra Escenes Barcelonines, era un dels locals que freqüentava.

Aquest cafè va obrir el segle xviii amb el nom el Cafè dels Guardias; després va ser el Cafè Delicias, i al final del segle xix va passar a ser el Lyon d’Or; durant el franquisme li van traduir el nom i va quedar com el León de Oro. Va tancar definitivament els anys 60.

 

 

Anar de marxar pel Passeig de Gràcia al segle XIX

Imagen1

Mapa amb els jardins que hi havia al passeig de Gràcia.  Guía y plano de Barcelona de 1873. Biblioteca Arús

 El Tívoli, i més endavant los Campos Elíseos i el Prado Catalán, ultra algun altre lloc de diversió; de manera que el ciutadà que anava al Passeig de Gracia, si no es divertia (amb diners o sense), era perquè tenia una mala humor de mil dimonis (CABALLER, s. a., 187)

EL TIVOLI

Era un jardí que estava situat a l’esquerra del passeig de Gràcia i quasi bé á la meitat del passeig, ocupaven les illes compreses entre els carrers Diputació i Provença, i del passeig de Gràcia fins Aribau. En el centre hi havia la casa del jardiner i un quiosc de begudes, es va construir a mitjans de segle al 1849 (SAURÍ, 1854,224). durant un temps se’l coneixia com Els Jardins de la Nimfa. En el jardí hi havia un teatre, un espai per ballar i sentir música i molts jocs i entreteniments de fira, com un tir.

tivoli

JARDINS DE GRACIA.

Aquest espai es va construir al 1824, tenia una font d’aigua fresca i a l’estiu s’obria un merendero on s’hi podia prendre xocolata, i refrescs, estava situat davant del jardins del Tivioli  (SAURÍ, 1854,221)

 

LOS CAMPOS ELÍSEOS

camps-elis

Uns grans jardins que van obrir al 1853, ocupaven l’espai comprés entre els carrers el passeig de Gràcia/Roger de Llúria, i Aragó/ Rosselló.

Conrad Roure en el seu llibre Recuerdos de mi larga vida ens explica la inauguarció: En Barcelona se levantó tal revuelo de propaganda para su inauguración (la de los Campos Elíseos), que mi madre, que por ser viu­da se hallaba retraída de fiestas y diversiones, sintió curiosidad para conocer aquella llamada maravilla y acudió conmigo y algunos amigos a los Campos. Las innumerables atracciones que en aquel lugar habla instaladas me llenaron de asombro. El Tívoli ocupaba sólo cuatro mojadas de tierra; los Campos Elíseos catorce y tres mundinas. Era el (lugar recreativo mayor de aquella época y tal vez de cuantos se han abierto posteriormente en esta ciudad, pudiendo asegurarse que en belleza y oportunidades de diversión para los visitantes sobre­pujaban a todos los de su tiempo y a los que vinieron próximamente después.(ROURE, 1925, vol. I, 118)

Dins dels jardins hi havia una gran noria i moltes atraccions. Celebraven festes amb focs artificials i també hi havia sales de ball, una fonda i un cafè entre altres.

EL PRADO CATALÁN

uns jardins amb atraccions i a l’estiu obrien un teatre d’estiu. Va funcionar del 1864 fins al 1884. Estava situat a l’illa delimitada per la Gran Via, Pau Claris, Passeig de Gràcia i Casp. Competència per als Jardins del Tívoli. Tenia varis teatres feien comèdies i sainets, operes  i sobretot sarsuela. El 1884, part del solar va ser ocupat pel nou Teatre Novedades.

GRAN CAFÈ NOVEDADES

En aquest cafè es celebraven grans festes i va ser molt conegut, situat al passeig de Gràcia, tenia moltes taules i sempre estava ple. Obert a partir del 1884, fou construït en part del solar del Prado Catalan. Estava situat al passeig de Gràcia, 14, cantonada amb Casp (GUIA DEL FORASTERO EN BARCELONA Y SUS ALREDEDORES, 1887, 15).

EL CRIADERO

Estava situats a la dreta del passeig de Gràcia, tenia una font d’aigua fresca i era molt concorregut tan a l’estiu com al hivern, al costat tenia un cafè, on es despatxava gelats a l’estiu. (SAURÍ,1854, 223)

RESTAURANT DE LA ALHAMBRA

Va obrir el 1896. Situat al passeig de Gràcia, 25 (CABALLÉ, 1946, vol. I, 115), tenia una façana de 25 metres d’ample i 45 de profunditat. (ARTIGAS, 1888).

La xocolata, com la prenien al XIX?

gloppe1889

Com a curiositat transcrivim una valoració de la xocolata feta pel Dr. Monlau al 1862, on descriu costums de consum de xocolata a diverses nacions:

es el chocolate…alimento principal de los mejicanos antes de la conquista, no ha dejado, según varios observadores, de modificar un tanto la constitución física y el estado mental de los pueblos europeos que han admitido en su repertorio bromatológico. Es curioso al ver como cada nación fue adaptando el chocolate é sus gustos  y costumbres. Los italianos no tuestan tanto el cacao como los españoles, mientras que nosotros, con los italianos y los franceses tiramos las cáscaras de las almendras del cacao, en Suiza y Alemania las aprovechan para infundirlas en agua caliente, á la cual añaden leche. …Para quitar la mantecositat que perjudica á su digestión, en Méjico echan pimienta, jengibre o clavo de especia; en Europa damos preferencia á la canela y á la vainilla. En Holanda apetece el chocolate amargo y lo tomaba de postres  nosotros desayunamos con el.

Monlau, P. F. (1862), Elementos de Higiene Pública. Madrid: Impremta y Esterotipia de M. de Ribadeneyra.

Al’imatge teniu la Pastisseria Gloppe de París, 1889 pintada per Béraud Jean (1849-1936)

La Cuynera Catalana, receptari del XIX

DSC_0961 DSC_0963

Un receptari de cuina del XIX anònim, tingué molt d’èxit, i des de llavors se’n van fent reedicions. Es va publicar per primer cop en fascicles, que anaren apareixent entre els anys 1833 i 1837. L’any 1851 s’edità com a llibre, i fou reeditat al mateix any i el 1890.

Conté més de cinc-centes receptes escrites en català col·loquial, i dels autors no se’n sap més que les inicials. El qui el va escriure sabia cuinar, perquè dóna molts consells i trucs d’entès.

Format per quatre quaderns, publicats en diferents anys. En cada un d’ells hi ha  una introducció. En el primer quadern ens parla de les espècies i les herbes aromàtiques amb molt de detall, comenta que no s’ha d’abusar d’elles i que serveixen per obri la gana.

En el segon parla de l’ordre i la netedat que hi ha d’haver a la cuina:

“ També deu tenir present tot bon cuyner, que la primera  y més apreciable prerogativa del seu estil, es lo aseo y limpiesa en tot, …”

En el tercer tracta de l’etiqueta de la taula i com cal servir els aliments, dona consells com per exemple: “ segons opinió dels gastrònoms, un dinar ben servit, deu ser una pressa en tres actes…” o “ Las compotes, confitures, y los formatges glassats se deuen servir ab cullera,…”.

En el quart hi ha una petita introducció a l’ofici de reboster. Dedicat a les postres i pastissos salats. Hi ha forces receptes fetes amb flors, trobem confitures i pastilles fetes amb bergamota, roses, gessamí, violetes,  clavells entre altres.

Aquest receptari, podríem dir que es tracta d’una cuina a cavall entre la medieval i la contemporània: medieval perquè hi trobem un ús important de les espècies, utilitza molt la mel i l’agredolç, i fa servir els ous per lligar salses. Contemporània perquè hi trobem incorporats els productes vinguts d’Amèrica: hi ha receptes fetes amb gall dindi, patates, xocolata, pebrot i tomàquet, encara que aquest últim el trobem en poques receptes. També hi trobem receptes que en l’actualitat es consideren patrimoni de la cuina catalana, com la samfaina i les receptes de bacallà.

La Cuynera Catalana, en el pròleg d’aquesta obra, s’explica que, a més, s’ha d’escriure en català perquè el servei no entén el castellà i són les usuàries del llibre:

Se ha redactat en català per ser lo idioma de Catalunya, y al mateix temps perquè algunes minyonas de servey que venen de fora no entenen los termes del idioma castellà. (LA CUYNERA CATALANA, quadern I, 1835, 6)

Aquesta frase és a la primera edició del 1835, i en l’edició del facsímil de Librerias PARIS-VALENCIA S. L.; en canvi, no hi és a l’edició del facsímil del 1851, la que va reeditar  l’editorial ALTA-FULLA al 1980.

La Cuynera Catalana es va escriure en temps de la Renaixença, en plena efervescència per la recuperació de la identitat i de llengua catalana.

La bibliografia que he fet servir

portada_ok

Alcaide González, R. (1999), “La introducción y el desarrollo del higienismo en España durante el siglo xix. Precursores, continuadores y marco legal de un proyecto científico y social”. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales. (15 d’octubre de 1999, vol III, , 50) Barcelona: Universitat de Barcelona, [http://www.ub.es/geocrit/sn-50.htm]

Almerich i Sellarès, L. (1945), El Hostal, la fonda, la taberna y el café en la vida barcelonesa. Barcelona: Llibreria Millà.

Altamiras, Juan (1848), Nuevo Arte de Cocina sacado de la escuela de la experiencia económica. Barcelona: Impremta de D. Manuel Saurí.

Amades, J. (1986), Llegendes de Barcelona (2 vol.). Barcelona: Edicions 62.

Amades, J. (1950), Costumari Català (2 ed., 4 vol.). Barcelona: Ed. Salvat, 1982-1984.

Aron, J. P. (1973), Le mangeur du xixe siècle. París: Éditions Robert Laffont.

Artigas i Feiner, J. (1888), Guia literaria y descriptiva de Barcelona, de sus alrededores y de la Exposición Universal. Barcelona: Lib. Tip. Católica.

Benguerel, X. (1974), Icària, Icària. Barcelona: Barcelona : Planeta.

Beltran Rubió (1863), Apuntes sobre alteraciones. Barcelona:

Black, M. (1985), Food & Cooking in 19th Century Britain. London: Mander.

Blanco, Prieto (1899), La Cocina Universal. Barcelona: Eco de la Moda.

Borderías, C.; López, P. (2001), La teoría del salario obrero y la subestimación del trabajo femenino en Ildefonso Cerdà. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

Caballéi Clos, T. (1939), Costumbres y usos de Barcelona. Barcelona: Ed. Seguí.

Caballé i Clos, T. (1946). Los Viejos cafés de Barcelona. Barcelona: Ed. Albón. 2 vol.

Capel, H.; Tatjer, M. (1991), “Reforma social, serveis assistencials i higienisme a la Barcelona de final del segle xix (1876-1900)”. Institut Municipal de la Salut, op.cit. pp. 31-74.

Carpinell. E. (1895), Carmencita ó la buena cocinera. Barcelona: Unión Librera de editores, S.A. 1905, 3ª edició.

Carrasco, C. (1992), Antropologia i alimentació, una proposta per a l’estudi de la cultura alimentària. Barcelona: Serveis de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Carrasco, C. (2001), Tiempos, trabajos y género, Barcelona: Ediciones de la Universidad de Barcelona.

Carreras, N. (1899), “Condiciones que debe reunir una buena nodriza”. Memorias premiadas por la Academia del Cuerpo Médico Municipal en el concurso del 1899. Barcelona: Impremta de la Casa Provincial de Caridad, 1900.

Carreras Candi, F. (1939), Cafè de les 7 Portes. Un cafè centenari 1836-1933. Barcelona: (s.l.).

Casassas i Simó, L. (2000), Fires i Mercats a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Societat Catalana de Geografia.

Cerdà, I. (1867), La Teoria General de la urbanización, y aplicacion de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona. Madrid: Imprenta Española.

Contreras, J.; Gracia, M. (2005), Alimentación y cultura. Perspectivas antropológicas. Barcelona: Ed. Ariel.

Coroleu, J. (1887), Barcelona y sus alrededores, guia histórico descriptiva del forastero. Barcelona: Jaime Seix Ed.

Coroleu, J. (1888), Història d’un menestral a Barcelona, 1792-1864. Barcelona: Biblioteca de La Vanguardia, 1998.

Cortada, J. (1848), El Libro verde de Barcelona. Barcelona: Imprenta Tomás Gorchs, 1980.

Curet, F. (1981), Visions barcelonines, vol. I. La vida a la llar. Barcelona: Alta Fulla.

Curet, F. (1982), Visions barcelonines, vol. II. Botigues, obradors i cases de menjar i beure. Barcelona: Alta Fulla.

Curet, F. (1983), Visions barcelonines, vol. IV. Costums, festes i solemnitats. Barcelona: Alta Fulla.

Cussó, X. (2000), “Tecnología alimentària, indústria agroalimentària i canvis en el consum”. A MALUQUER DE MOTES, J., Tècnics i tecnologia en el desenvolupament de la Catalunya contemporània, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, pàg. 346-351.  [http://www.h-economica.uab.es/papers/22-2004.pdf].

Cussó, X.; Nicolau, R. (2000), “La mortalidad antes de entrar en la vida activa en España. Comparaciones regionales e internacionales, 1860-1960”. Revista de Historia Económica, año, xviii, 3, pàg.525-551. Institut Municipal de la Salut (1991): Cent anys de Salut Pública a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. [http://www.ieg.csic.es/age/boletin/40/12-GEOGRAFIA.pdf].

Diario de Barcelona (1850, 1865, 1870, 1872, 1875, 1890, 1899).

Diversos autors (2005), La alimentación y nutrición a través de la historia (Dir. Jordi Salas). Barcelona: Ed. Glossa.

Diversos autors (1888), Guide de Barcelone et ses environs. Barcelona: Lopez. Editeur.

Diversos autors (1960), Un segle de vida catalana, 1814-1934 (dir. F. Soldevila). Barcelona: Ed. Alcides.

Domingo, Dr. D. (1899), “Índice razonado para un estudio topográfico-médico de la ciudad de Barcelona”. Memorias premiadas por la Academia del Cuerpo Médico Municipal en el concurso del 1899. Barcelona: Imprenta de la Casa Provincial de Caridad, 1900.

Ealham, C. (2005), La lucha por Barcelona, classe, cultura y conflicto 1899-1937. Madrid: Alianza Editorial.

Cirera, F. (1868), Avisos o sien regles senzilles a un principiant cuiner o cuinera. Vic: Impremta Ramon Anglada.

Ferrer, L.; Ponce, S. (1994), Família i canvi social a la Catalunya contemporània. Vic: Ed. Eumo.

Flandrin, J-L.; Montanari, M. (1996), Histoire de l’alimentation. París: Fayard.

Folch, J.; Mestres, A.; Soldevila, C. (1979), Records de Barcelona, 1870-1930. Barcelona: Editorial Selecta.

Garrabou, R.; Cussó, X. (2003), “Els sistemes alimentaris en els segles xix i xx: una dilatada transició”. En curs de publicació. [http://www.h-economica.uab.es/papers/17-2003.pdf].

Garrut, J. M. (1976), L’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

Gatell, Joan (1884), La mestresa industriosa. Barcelona: Estampa de la Renaixensa.

Guia de Barcelona (1908), Vilanova i la Geltrú: Oliva Impressor: S. en C.

Guia y plano e Barcelona, Ensanche y Gracia (1873), Barcelona: Impremta y Libreria Religiosa y científica.

Guide de Barcelone et ses environs (1888), Barcelona: E. Lopez Editeur.

Hughes, R. (1992), Barcelona. Barcelona: Editorial Anagrama.

Jagoe, C.; Blanco, C.; Enríquez de Salamanca, G. (1998), La mujer en los discursos de género, textos y contextos en el siglo xix. Barcelona: Editorial Icaria.

L’Art del pagés (1877-1889), Barcelona: Impremta la Renaixensa.

L’As d’Oros (1880), Barcelona: Tipografia la Española.

L’Exposició del 88 i el nacionalisme català (1988), Barcelona: Fundació Jaume I.

La Exposició, Organo Oficial de la Exposicion Universal de Barceloba de 1888. (1886-1889), Barcelona: Imprenta Suc. De N. Ramirez y Cia.

La Campana de Gracia (1890-1895), Barcelona: J. López

La Cuynera Catalana (1835), Quadern III. Barcelona: Impremta dels germans Torras.

La Cuynera Catalana (1837), Quadern IV. Barcelona: Estampa de V. Torras.

La Cuynera Catalana (1851), Barcelona: Imprenta de Torras.

La Honorata (1885-1886) Periodich catalanista, humoristich, il·lustrat, satirich i literari. Barcelona: J Delclós.

La Ilustracion (1880-1883), Director Luís Tasso y Sierra. Barcelona: Establecimiento topografico de Luís Tasso.

La ilustración barcelonesa (1858), Barcelona: Juan Vázquez.

La Renaixensa (1881-1899), Barcelona:: Impr. La Renaixensa.

La Sardana (1882), Barcelona: Tipografia La Academia.

La Tramontana (1881-1893), Barcelona: Tipografia La Academia.

Larrea, C. (2003), Higienismo y alimentación en la Cataluña del siglo xix – Una aproximación antropológica al estudio de las prácticas alimentarías de las clases populares a través de las topografías médicas. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Lhuissier, A. (2002), «Réforme sociale et alimentation populaire (1850-1914). Pour une sociologie des pratiques alimentaires, Thèse de doctorat en sociologie», Revue d’histoire du xixe siècle, 2002-24. [http://rh19.revues.org/document407.html].

Lo cyiner dels desganats (1875), Barcelona: Llibreia de Lluís Niubó.

López, P. (1997), “El crecimiento de Barcelona y el proceso de formación de los criterios demográficos modernos”, 1717-1897», L’articulació social de la Barcelona Contemporània. Proa. Barcelona, 1997.

Lujan, N. (1983), El arte de comer. Barcelona: Biblioteca de La Vanguardia.

Lujan, N. (1993), Vint segles de cuina a Barcelona. Barcelona: Ed. Folio.

Maluquer, J. (1965), Població i societat a l’àrea catalana. Barcelona: Ed. AC.

Martinez, F. (1992), Hotel Oriente. Barcelona: Ed. Labor (Terra Nostra, núm.29).

Monlau, P. F. (1846), Remedios del pauperismo. València: Impremta de D. Mariano de Cabrerizo.

Monlau, P. F. (1862), Elementos de Higiene Pública. Madrid: Impremta y Esterotipia de M. de Ribadeneyra.

Monlau, P. F. (1881), Higiene del matrimonio. Impremta y Esterotipia de M. de Ribadeneyra.

Monlau y Roca (1831), El amigo del forastero en Barcelona y sus cercanias. Barcelona: José Solà.

El Nou manual de cuinar amb tota perfecció (1830), Barcelona: Impremta Manuel Texéro

Oller, N. (1980), La febre d’or (2 vol.). Barcelona: Edicions 62.

Parés, J. (1778).Catástrofe morboso de las minas mercuriales de la villa de Almadén del Azogue. Madrid: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha [Colección Monografías, núm. 21], 1998.

Permanyer, L. (1986), “El Café de Novedades y sus billares”. Dominical, La Vanguardia (9 d’octubre, 86). Barcelona.

Permanyer, L. (1987), “El Hotel Oriente es el más antiguo de Barcelona y durante casi un siglo y medio ha servido a la ciudad”, Batista, el de las seques. La Vanguardia (20/12/1987). Barcelona.

Permanyer, L. (1987), “Los Esteve Sala protagonizaron con sus famosos locales más de medio siglo de hosteleria barcelonesa”. La Vanguardia (12/07/1987). Barcelona.

Permanyer, L. (1999), “Inolvidable Café del Liceo”. La Vanguardia (28/03/1999). Barcelona.

Permanyer, L. (1998), “Josep Cuyàs y su famoso café”. La Vanguardia (25/10/1998). Barcelona.

Permanyer, L. (1998), “Salón Doré para deslumbrar”. La Vanguardia (27/12/1998). Barcelona.

Permanyer, L. (1999), “ Casa Pince marcó época”. Dominical, La Vanguardia (10/10/1999). Barcelona.

Permanyer, L. (1988), “ El Colón fue un universo irrepetible” .Dominical, La Vanguardia (31/07/1988). Barcelona.

Permanyer, L. (1990), “Gábia o Pajarera quiso el pueblo”. Dominical. La Vanguardia (5/08/90). Barcelona.

Permanyer, L. (2000), “El café más antiguo del Eixample”. La Vanguardia (07/11/2000). Barcelona.

Permanyer, L. (2001), “Aparecen los colmados”. La Vanguardia (23/09/2001). Barcelona.

Permanyer, L. (2001), “El Colmado cobró otra dimensión con Martignole”. La Vanguardia (30/12/2001). Barcelona.

Permanyer, L. (2003), “Batista, el de les seques”. La Vanguardia (9/03/2003). Barcelona.

Permanyer, L. (2005), “El café de los Campos Elíseos”. La Vanguardia (24/12/2005). Barcelona.

Pi i Arimon, A. (1854), Barcelona antigua y moderna, descripción e historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros días. Barcelona: Imp. Gorchs.

Poulain, J-P. (2002), Sociologies de l’alimentation. París: Presses Universitaires de France.

Prats, L. (1996), La Catalunya rància: les condicions de vida materials en la Catalunya de la Restauració segons les topografies mèdiques. Barcelona, Alta Fulla.

Puig i Alfonso F. (1925), Curiositats barcelonines (3 vol.). Barcelona: Societat Catalana d’Edicions.

Puyal, J.; Dollèt, F. (1888), Guia de Barcelona y sa Exposició. Barcelona: Llibreria de la Va. e hijos de E. Puyal Editors.

Regás i Ardèvol, M. (1960), Confessions 1880-1936. Barcelona: Gràfiques Marina.

Reglamento régimen interior y gobierno de la casa matadero de la ciudad de Barcelona (1876). Barcelona: estableciemiento tipografico de N. Ramirez y Cia.

Revel, F. (1980), Un festín en palabras. Historia literaria de la sensibilidad gastronómica de la Antigüedad a nuestros dias. Barcelona: Ed. Tusquets (Col. Cinco sentidos).

Roca i Roca, J. (1884), Barcelona en la mano, guia de Barcelona y sus alrededores. Barcelona: E. López.

Roca, J. (1997), La formació del cinturó industrial de Barcelona. Barcelona: Proa.

Roca, J. (1997), L’articulació social de la Barcelona contemporània. Barcelona: Proa.

Roige, X. (1997), “Família burgesa, familia obrera, evolució i industrialització a Barcelona”. L’articulació social de la Barcelona contemporània (coord. J. Roca). Barcelona: Proa.

Roig, M.; Rovira, B. (1978), “Records d’un treballador, Pau Vila”. L’Avenç, 9. Barcelona: L’Avenç, SA.

 Rosellò. (1996), La vuelta a la naturaleza. El pensamiento hispano de 1890-2000. Barcelona: Virus Editorial.

Roure i Bofill, C. (1925), Recuerdos de mi larga vida. Costumbres, acontecimientos y acaecidos en la ciudad de Barcelona, desde 1850 hasta el 1900 (3 vol.). Barcelona: Biblioteca el Diluvio.

Rumbau, M. (1990), La Barcelona de fa 200 anys. Barcelona: Tibidabo Edición.

Rumbau, M. (1993), La Barcelona de principis del segle xix. Barcelona: Tibidabo Edición.

Sanpere, S. (1878), Barcelona, son passat, present y porvenir. Barcelona: La Renaixensa.

Saurí, M.; Matas, J. (1849), Guia general para Barcelona, dedicada à la junta de fabricas de Cataluña. Barcelona: Imprenta Manuel Saurí.

Saurí, M.; Matas, J. (1854), Guia general para Barcelona, dedicada à la junta de fabricas de Cataluña. Barcelona: Imprenta Manuel Saurí.

Segura, I.; Selva, M. (1984), Revistes de dones. Barcelona: Ed. Edhasa.

Soldevila, F. (1957), Barcelona vista pels seus artistes. Barcelona: Aedos.

Tafunell, X. (1985), Comerç exterior de Catalunya i de la resta d’Espanya. “Economia catalana”. Dossier La Restauració de 1875. Avenç, 85.[http://www.heconomica.uab.es/papers/12-2003.pdf].

Valero, Tornos, J. (1888), Guia ilustrada de la Exposición Universal de 1888 y de Barcelona. Barcelona: G. de Grau.

Vives, V. (1958), Industrials i polítics del segle xix. Barcelona: Ed. Teide.

Novetats del XIX-II

La introducció de nous productes i de noves tecnologies, va fer canviar, ben segur, el rebost del XIX:

Les patates, les mongetes, el pebrot, la pinya, el gall dindi, la vainilla, el blat de moro, el cacau, són productes vinguts del continent americà, els trobem completament integrats en els receptaris del segle XIX com un ingredient més. Algunes receptes de mostra:

Platillo de xanfayna, a La Cuynera Catalana (1851, III, 6) Ingredients: llard, albergínies, pebrots, tomàquet, sal, pebre.

Bescuits de vainilla, a El Nou manual de cuinar amb tota perfecció (1830, 146)Ingredients: ous, farina, sucre, vainilla.

Arroz con bacalao, a Carmencita ó la buena cocinera, (1895, 145) Ingredients: ceba, tomàquets, sobrassada, bacallà salat, arròs, all, julivert, safrà, llard, pebre, oli.

El doctor Monlau  analitzà el valor de la patata en l’alimentació del moment i el seu paper com a un nou aliment bàsic per als pobres.

¿Quina ha estat la influència de la introducció de les patates en el règim dels pobres? Sens dubte la qualificaria de beneficiosa… les patates es troben en el cas dels aliments exclusivs: els pobles que sempre mengen una mateixa espècie d’aliments, o aliments preparats de la meteixa manera, contreuen per necessitat certes disposicions morboses, i fins i tot dolences especials: en això no hi ha dubte, i el mateix es pot dir de la patata que del blat de moro, de l’arròs, de les herbes, del gaspatxo, etc. (MONLAU, 1862, 574- 575)

Al final del XIX, en els receptaris també hi trobem receptes americanes. En concret, a Carmencita ó la buena cocinera (1895), la llista de països i receptes específiques de cada país és molt llarga, i demostra un gran coneixement d’aquestes cuines. Quan es va editar faltaven tres anys perquè Espanya perdés les colònies. Aquest llibre reflecteix la diversitat de la cuina, tal com ara la trobem en molts receptaris. Hi trobem, entre altres receptes:

  • Patatas peruanas (pàg.186);
  • Macarrones a la New York (pàg.179);
  • Patas de cerdo a la dominicana (pàg.194);
  • Pimientos mejicanos (pàg.171);
  • Potage portorriqueño de habichuelas coloradas (pàg.26).

L’evolució de la cuina també passa per la incorporació de productes nous. Durant el segle xix es van incorporar al receptari productes nous que també van canviar el gust de la cuina.

Al principi del XIX la canya de sucre pràcticament havia desaparegut de les botigues de queviures europees perquè els ports estaven bloquejats. El 1811, uns científics francesos presentaren a Napoleó una barra de sucre obtinguda de la remolatxa. Napoleó va valorar la troballa i va ordenar que es plantessin 32.000 hectàrees de remolatxa i va contribuir a muntar fàbriques per fer el sucre de remolatxa.

El 1860 Napoleó III va oferir una recompensa a qui aconseguís fer un producte que substituís la mantega, per poder alimentar l’exèrcit i els pobres. El químic Hippolyte Mège-Mouriés inventà una substància que anomenà margarina.

En aquesta mateixa època, Henri Nestlé va començar la fabricació de farina làctia per a nens. La Maizena, una farina de blat de moro, va ser registrada com a marca el 1856.  A continuació transcrivim anuncis amb publicitat d’aquests productes nous:

FARINA LACTEADA NESTLÉ

Aliment complet per a nen

Diari de Barcelona, 8 de gener de 1899

MANTECA ESBENSEN

En llaunes

Preparada especialment per a Espanya

Es prega parar compte de les imitacions y demanar veritable marca, les   llaunes d ela qual porten el nom d’Esbensen, Copenhague

Diari de Barcelona, 8 de gener de 1899

Tulipan,   Colados. Rambla de   Sant Joseph, 7

Almanaque de las gracias y elegancias femeninas 1899.

També es van començar a vendre gelatines industrials, considerades un dels millors aliments per als malalts i per a les persones delicades.

Gelatina de carn i de gallina: Poderós aliment per a persones delicades.  E. Martignole, Escudillers, 10. Diari de Barcelona, 18 de juliol de 1899

extracte-carn

Anunci de la Guide de Barcelone et ses environs, de 1888

Altres productes d’aquest segle són la Coca-cola inventada per John Pemberton el 1886, o els Corn Flakes inventades per Keith Kellog el 1896, als EUA.