Category Archives: Pobresa i carestia al XIX

Les tavernes del XIX

tavernes-xix

Les tavernes eren el lloc d’esbarjo de la classe treballadora i dels més humils, i en algunes, com ja hem dit, s’hi podia menjar. Tanmateix, la mala fama d’aquests locals i la quantitat de vi que s’hi bevia van ser un dels temes tractats pels metges de l’època. A Barcelona, l’any 1854, hi havia 331 tavernes, segons dades de La guia general de Barcelona, de Saurí.

El nom de taverna també feia referència als establiments que es limitaven a vendre vi, oli, aiguardent, rom i algunes altres begudes per emportar a casa, i també en servien a domicili. Segons la mateixa guia, hi havia 226 tavernes amb celler de venda de vi.

Anselm Clavé (1824–1874) compositor, poeta i polític, de formació musical autodidacta, va crear l’any 1845 una associació coral de treballadors, La Aurora, i posteriorment, el 1850, va fundar La Fraternidad. Aquestes corals, que van fer una important labor social i cultural en dignificar les classes populars, es reunien a les tavernes, i els cants i la germanor que sorgiren d’aquest ambient van ser molt valorats a l’època

Clavé… procurà al obrer un plaer més pur, més bell qu’l de la taberna. (LA TRAMONTANA, 26/02/1881)

Pau Vila (1881-1980)[1] en recordar la duresa de la seva infància, i el que explica sobre els àpats que feia, ens situen molt bé en aquest entorn de les tavernes i dels menjars humils i d’obrers del XIX:

Treballàvem onze hores. Sempre que he treballat a la fàbrica, he treballat onze hores. Per dinar paràvem de dotze a dos quarts de dues. Llavors dinàvem en una d’aquestes fondes de pobres que en deien tavernes de sisos, que ja no eren sisos, perquè sisos volia dir sis quartos, que eren divuit cèntims, i ja en valia vint. Per vint cèntims et donaven dinar; una cosa popular, pa i vi, escudella i una mica de carn d’olla o bé una mica de fregit o bé llengua. Despulles d’animal. Amb aquest tipus de vida no teníem temps de fer res. Només so­par a l’acabament de la feina. I ho fèiem a casa dels oncles. Després vam sopar sempre a la taverna fins que va haver-hi una mica d’ajut (…). Un diumenge em van donar d’esmorzar. Quin esmorzar! Mongetes rosses, botifarra, em van tractar, per a mi, a cos de rei. A casa la ballàvem bastant ma­gra. Havíem arribat a passar gana, menjàvem poc. (L’AVENÇ, 1978, , 9)

Els menjars que servien algunes les tavernes, eren el bacallà, l’arengada, la sardina salada, la patata, la col, la cansalada i el pa formen part d’aquests ingredients de la cuina dels obrers del segle xix, eren els més econòmics i també eren pràcticament els únics que menjaven.

Dues tavernes del XIX que perduren en el mateix lloc i nom, encara que ara no són tavernes:

Can Bofarull era una taverna que fou fundada l’any 1835 en el número 3 carrer Nou de Sant Francesc. A part de vendre-hi oli, vi, cervesa i altres, hi servien plats de cargols, que la van fer molt famosa, tant que popularment es coneixia amb sobrenom de Los Caracoles; aquest nom és el que que va agafar oficialment l’any 1915, després de ampliar fins a la cantonada amb el carrer Escudellers. Amb els anys va esdevenir un dels restaurants emblemàtics de Barcelona, i encara ara perdura.

L’altra la Taverna Almirall, que va obrir el 1860. S’hi venien licors i vins, també repartia a domicili i també s’hi podia anar a prendre gots de vi i aiguardent. Encara ara és oberta com a bar Almirall, al carrer Ponent, 33, actualment carrer Joaquim Costa. La barra modernista és una de les peces emblemàtiques d’aquest local.

 

A la imatge teniu l’Almirall amb una il·lustració d’Àngel Jové.


 [1] Pau Vila, pedagog i geògraf. La seva obra de referència és La divisió territorial de Catalunya (1932-1937).

 

Anuncis

Les revoltes, epidemies i carestia d’aliments a la Barcelona del XIX

pobres-C

Set places en ranxo. Dibuix de D. J. Cusaschs

LES REVOLTES I LA CARESTIA D’ALIMENTS

Barcelona va patir al llarg del segle xix molts episodis de revoltes. Les més conegudes són Les Bullangues, el 1835, provocades per una gran crisi econòmica durant la qual la multitud va sortir al carrer i va cremar convents i la fàbrica tèxtil el Vapor Bonaplata. La revolta més representativa de 1843 fou la coneguda amb el nom de la Revolta de La Jamància, que va acabar amb el bombardeig de la ciutat.

Aquests conflictes sorgiren en gran mesura pel constant augment del cost de la vida, la carestia dels aliments i les pèssimes condicions de treball. A l’estiu de 1854 es declarà la vaga a diverses ciutats d’Espanya, i a les fàbriques tèxtils es van destruir les selfactines[1] com a reacció a la introducció de la maquinària en el procés de producció, perquè prenia la feina a molts obrers i els forçava a anar a l’atur. El Motí dels Consums, el 1855, va ser una altra revolta popular simultània en diversos punts de l’Estat espanyol, que acabà amb una vaga general[2]contra l’impost de consums, que durant el govern d’Espartero es continuava cobrant, tot i que teòricament havia quedat anul·lat l’any 1854. Aquest impost era una càrrega establerta l’any 1845 sobre vi, aiguardent, licors, oli d’oliva, carn, sidra, xacolí, cervesa i sabó (BUXADER, 2006). A Barcelona la manifestació cridava:

Associació o mort! / Pa i treball! / Abaix los Consums!

A part d’això, també demanaven el dret de reunió, la millora de la situació econòmica i reclamaven la jornada laboral de 10 hores. El febrer del 1872 hi va haver una altra revolta dels consums. Aquestes manifestacions i revoltes eren fortament reprimides, fins al punt que molts obrers van ser detinguts i alguns d’ells, executats. (BUXADER, 2006). Ramon Casas va pintar el quadre La Càrrega[3], en el qual deixà constància de les repressions que es van viure a Barcelona. Entre 1893 i 1896, Barcelona va patir tants atemptats que era coneguda com “la ciutat de les bombes”.

ÈPOCA D’EPIDÈMIES

Les epidèmies de còlera i febre groga van assolar Barcelona durant el segle xix. El còlera va atacar diverses vegades: el 1853, el 1854, que va matar prop de 6.500 persones, i una tercera vegada el 1865, amb 4.000 morts. La febre groga el 1870 va causar la mort de prop de 1.600 persones.

Durant aquests períodes infecciosos, la ciutat es paralitzava i molta gent, si podia, se n’anava lluny, fugia per por del contagi, i Barcelona quedava buida. El tancament de fàbriques, de botigues i del port va fer que els qui s’hi van quedar, sobretot gent pobra i amb menys recursos, passessin molta gana. Una de les conseqüències d’aquestes epidèmies que assolaven la ciutat va ser que el Govern central va accedir a donar el permís per enderrocar les muralles i poder així millorar les condicions higièniques de la ciutat.

Epidèmia de còlera a Barcelona. Conseqüència immediata de l’epidèmia i del consegüent tancament d’establiments i paralització de negocis (…) el Governador civil de Barcelona, a fi d’evitar que la fam causés majors estralls que la pesta, activà del Govern el permís de la demolició de les muralles de la ciutat. L’expedient es cursà ràpidament, acte seguit es…, si no és per la necessitat d’ocupar els “sense treball” del còlera, potser avui encara el Govern central no n’hauria concedit el permís.

L’Ajuntament, durant aquests episodis, repartia menjar, i el gremi d’hostaleria de l’època hi va col·laborar. El dos textos que citem a continuació i l’anterior són de Conrad Roure, que ho va viure en directe; el primer fa referència a l’epidèmia de 1854 i el segon, a la de 1865.

Com que circulava la versió que la millor manera de combatre el còlera era atacar la misèria, les autoritats civils, militars i eclesiàstiques, en unió d’entitats i juntes particulars, es posaren d’acord per repartir racions gratuïtes de menjar entre les famílies més necessitades del casc de Barcelona i barris limítrofs, havent de mencionar en tan altruista tasca la junta de restaurants, que diàriament repartien milers i milers d’àpats.(ROURE, 1925)*

El setembre de 1862, la ciutat va patir unes inundacions tals que l’aigua es desbordà pels carrers i va inundar els baixos de moltes cases i comerços. Les aigües arrossegaven tot el que trobaven al seu pas, tant persones com objectes de tota mena; fou el cas del quiosc de begudes de Canaletes i de tots els taulells de la Boqueria (ROURA, 1927)*. A conseqüència d’aquestes inundacions l’Ajuntament va decidir fer el clavegueram de la Rambla.

* Conrad Roure i Bofill (1841-1928) Recuerdos de mi larga vida. Costumbres, acontecimientos y acaecidos en la ciudad de Barcelona, desde 1850 hasta el 1900 (3 vol.). Barcelona: Biblioteca el Diluvio.

 

 


[1] Les Selfactines és el nom amb què es coneixen els fets ocorreguts a Barcelona el juliol del 1854. La incorporació de les filadores automàtiques (selfactines) va comportar que molts obrers perdessin la feina. Aquestes màquines eren senzilles de fer anar, no hi calien especialistes; per això, hi van posar a treballar dones i nens. Arran d’això, prop de 1.200 caps de família es van quedar sense feina.

[2]Fou la primera vaga general al Principat, en defensa del dret d’associació, i afectà les principals zones industrials, amb més de 40.000 vaguistes i 9 dies de vaga.

[3] El títol fa al·lusió a una vaga que tingué lloc a Barcelona al febrer de 1902, encara que se sap que Casas el va pintar el 1899. Aquesta obra va ser rebutjada a l’Exposició Universal de París del 1900. Posteriorment va ser presentada a l’Exposición Nacional de Madrid l’any 1904 i obtingué la Primera Medalla.