Xocolateries i orxateries de la Barcelona del XIX

Al final del XVIII i principi del xix, el Baró de Maldà ha deixat escrit que cada dia prenia una tassa de xocolata per berenar, o quan rebia visites.

 22 de maig .- ha dut orxata i taronja. I així tots i totes refrescats molt bé, ab lo xocolata después, acompanyat tot ab melindros, bescuits d’ou, bescuits tous, i rosques, ab l’aigua fresca, i àdhuc a provar un tros a tallets de llangonissa de muntanya.

(BARÓ DE MALDÀ. Calaix de sastre, 1806)

El costum de prendre xocolata s’expandí sobretot per l’obertura de les xocolateries, que eren un dels llocs preferits de les barcelonines i dels pocs on podien anar soles. A mitjan segle xix, hi havia prop d’un centenar de xocolateries a Barcelona (CURET, 1982, 286).

Les xocolateries més conegudes d’aquell temps eren:

Can Culleretes

Un dels locals més coneguts i populars de la Barcelona del vuit-cents, abans que restaurant fou una xocolateria, situada al Carrer Quintana i inaugurada el 1786. En aquell temps la xocolata es prenia amb melindros, secalls, bescuits o simplement acompanyada d’un tros de pa; això sí, sempre amb un got d’aigua freda (CURET, 1982, 288). En aquest local s’hi podia degustar i comprar crema, orxata, xocolata i menjar blanc. El 1890 va passar a la família Regás, i hi van començar a servir esmorzars de forquilla, dinars, sopars i ressopons. També servien àpats a domicili. Segons les memòries del fill Regàs, a cada hora hi havia un ambient diferent (REGÁS, 1960).

Xocolateria i restaurant del Centre. Situada a la Rambla del Centre, 3. Especialitzada en sorbets, pastisseria, vins, licors i fruites. (BARCELONA EN LA MANO, 1888, i GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 63 dels anuncis).

Com a curiositat transcrivim una valoració de la xocolata feta pel Dr. Monlau, el 1862, on descriu costums de consum de xocolata a diverses nacions:

és la xocolata… aliment principal dels mexicans abans de la conquesta, no ha deixat, segons diversos observadors, de modificar un tant la constitució física i l’estat mental dels pobles europeus que l’han admès en el seu repertori bromatològic. És curiós en veure com cada nació va anar adaptant la xocolata als seus gustos i costums. Els italians no torren tant el cacau com els espanyols; mentre que nosaltres, amb els italians i els francesos, llencem les clofolles de les ametlles del cacau, a Suïssa i Alemanya les aprofiten per infusionar-les en aigua calenta, a la qual afegeixen llet …Per treure’n la mantegositat que en perjudica la digestió, a Mèxic i posen pebre, gingebre o clau d’espècia; a Europa donem preferència a la canyella i a la vainilla. A Holanda ve de gust la xocolata amarga i la prenen per postres; nosaltres en prenem per esmorzar. (MONLAU, 1862, 576)

L’orxateria més popular d’aquell temps era:

L’orxateria del Tio Nelo

És un altre dels locals més famosos de l’època, i estava situat als baixos dels porxos d’en Xifré[1], a la casa Vidal Quadras, i va obrir el 1836. Hi servien orxata i altres begudes. Feien bunyols a la vista del públic, i els que servien anaven vestits de valencians. La recepta del bunyols del Tio Nelo la podem trobar en el receptari Carmencita ó la buena cocinera (1899).

Entre els industrials, un dels més cèlebres fou “Tio Nelo”, valencià, que tenia un establiment en el qual venien bunyols i torrons durant l’hivern i gelats a l’estiu, instal·lat als baixos de les cases de Vidal i Quadras, contigües a les de Xifré. (ROURE, 1927, vol. III, 17)

Altres locals també molt coneguts són:

La Mallorquína. Situada al carrer Fontanella, 4 (GUIA ITINERARIA Y DESCRIPTIVA DE BARCELONA, DE SUSALREDEDORES Y DE LA EXPOSICIÓN UNIVERSAL DEL 1888, 22).

L’Antiga Mallorquina. Situada a la Rambla del Centre, 1 (GUIA ITINERARIA Y DESCRIPTIVA DE BARCELONA, DE SUS ALREDEDORES Y DE LA EXPOSICIÓN UNIVERSAL DEL 1888, 22). Aquest establiment apareix citat cap a l’any 1890. Anteriorment, l’any 1863, al mateix lloc hi havia la Confiteria La Palma. L’any 1929 es va transformar en El Cafè de l’Òpera, que encara és obert.

La Valenciana. Situada a la Rambla de Centre, 18 (GUIA ITINERARIA Y DESCRIPTIVA DE BARCELONA, DE SUS ALREDEDORES Y DE LA EXPOSICIÓN UNIVERSAL DEL 1888, 22).

De l’Estrella. Situada a la plaça del Teatre, cantonada amb el carrer Escudellers (GUIA ITINERARIA Y DESCRIPTIVA DE BARCELONA, DE SUS ALREDEDORES Y DE LA EXPOSICIÓN UNIVERSAL DEL 1888, 22).

 


[1] El Sr. Xifré, que va emigrar a Amèrica molt pobre, va retornar a Barcelona amb una gran fortuna. Els Pòrtics d’en Xifré és l’edifici que es va fer construir (1835) quan va tornar, i on va viure. Va ser el primer edifici de la ciutat que disposà d’aigua corrent.

Anuncis

Els cafès a la Barcelona del XIX

Al llarg del segle xix va anar canviant el sentit d’anar al cafè; al principi de segle anar al cafè i a les tavernes no era gaire ben vist, perquè es considerava que aquests locals els freqüentaven els ociosos, els borratxos, els parats i gent de mala vida. A Barcelona és a partir de la segona meitat del segle xix que comença l’època dels grans cafès, i n’apareixen molts. També apareixen ela cafès luxosos, elegantment decorats (CABALLÉ, 1946). Anar a passar el vespre al cafè va esdevenir un costum a la Barcelona del final del segle xix. Hi anaven principalment els homes, tant de la burgesia com els menestrals. Cada un tenia els seus locals, i en els de la classe mitjana era més freqüent veure-hi famílies, i nois i noies en grup. Era costum anar-hi els dijous a la tarda i al vespre, i també els diumenges (CURET, 1982, 328).

Als cafès també s’hi anava a llegir el diari i a fer tertúlies. Segons la importància de l’establiment, s’hi podia trobar tota la premsa local, del país i l’estrangera (CURET, 1982, 328). En aquest ambient es van formar moltes penyes i grups musicals (CABALLÉ, 1946, vol. II, 41-47).

A la imatge de sota, un acudit irònic sobre els preus dels cafès:

Actualitats

bars

Cafè á ral y cuartillo                          A cuartillo sense ral

Qui tot ho vol, tot ho perd Estrems conservadors, democracia al canto

La Campana de Gracia, 15 d’agost de 1877. Biblioteca Arús

 

Alguns del cafès més coneguts d’aquesta època són:

 

A LA RAMBLA

Cafè Delicias. Estava situat a la part baixa del Teatre Principal. Tenia un saló circular amb columnes i uns grans miralls. Emili Vilanova en parla a la seva obra Escenes Barcelonines, i era un dels locals que freqüentava. (ALMERICH, 1945, 57, i CABALLÉ, 1946, vol. I, 38). Aquest cafè va obrir el segle xviii amb el nom el Cafè dels Guardias; després va ser el Cafè Delicias, i al final del segle xix va passar a ser el Lyon d’Or; durant el franquisme li van traduir el nom i va quedar com el León de Oro. Va tancar definitivament els anys 60.

Arca de Noé. Situat a Rambla de Santa Mònica, 11 (GUIA DEL FORASTERO EN BARCELONA Y SUS ALREDEDORES, 1887, 15).

Cafè Central i Falcó. A la plaça del Teatre, 5, era el cafè de l’Hotel Central Falcó (GUIA DEL FORASTERO EN BARCELONA Y SUS ALREDEDORES, 1887, 15).

Gran Cafè Continental. Situat a la cantonada entre la plaça Catalunya, 23 i Rambla de Canaletes, 10. Va obrir el 1884 i va tancar el 1891. Va ser dividit en dos locals amb amos diferents: un va continuar sent un cafè i l’altre va passar a ser l’Hotel Continental, que va regentar posteriorment el Sr. Regàs (CABALLÉ, 1946, vol. I, 77; vol. II, 111-113).

Saló Condal. Inaugurat alfinal de segle, l’any 1882. Estava situat en el pati de la Fonda Oriente, on hi havia el Cafè Oriente, i anteriorment el claustre del convent, on s’edificà la Fonda Oriente, que amb les reformes posteriors va esdevenir l’Hotel Oriente, i llavors el Cafè Condal va tancar i es va transformar en la sala de ball d’aquest l’hotel (ALMERICH, 1945, 57, i CABALLÈ, 1946, vol. II, 101-104).

Cafè Cuyás. Obert el 1862, a la Rambla, 36, entre el Teatre Principal i l’Hotel Oriente, va tancar el 1879. Estava al costat del Cafè Delicias, i va estar obert fins l’any 1879; el 1880 va canviar el nom i va passar a ser el Restaurant Cafè Colon (CABALLÉ, 1946, vol. I, 72 i vol. II, 94).

“Al cafè Cuyás s’estan practicant algunes obres per a dos diferents objectes: una per guarnir el jardí d’estiu, convertint l’estany del centre en una bonica i colossal cistella de flors, del centre de la qual brollarà un sortidor; i les altres, a distribuir conductes d’aigua per tots els punts de l’establiment per tenir-la a mà al mínim indici d’incendi.” (DIARI DE BARCELONA 07/02/1865, 1374)

Cafè d’Espanya. Situat al costat del Cafè Cuyás, van ser locals molt rivals. Tenia una decoració molt luxosa a base de grans miralls. Va tancar el 1891 (CABALLÉ, 1946, vol. I, 72).

Cafè Francès. Situat al número 4, al costat del Teatre Principal. En aquest local el 1823 van inaugurar una sala on se servien menjars, i segons sembla va passar a ser el primer cafè restaurant de la ciutat, una nova moda vinguda de França (CABALLÉ, 1946, vol. I, 33).

Cafè de la Fortuna. Situat a la Rambla Canaletes, 3 (GUIA DEL FORASTERO EN BARCELONA Y SUS ALREDEDORES, 1887, 15).

Gran Cafè. Va obrir el 1848, i estava situat a la Rambla (AIMERICH, 1945, 57).

Cafè Ibèric. Va obrir el 1866, i estava situat a la cantonada amb el carrer Nou de la Rambla. Era freqüentat per literats i artistes, com el músic Isaac Albéniz. Més tard es va transformar en el Cafè de Barcelona (CABALLÉ, 1946, vol. I, 74).

Gran Cafè Nacional. Situat a la planta baixa de l’Hotel de les Quatre Nacions, a la Rambla del Centre, 35 (CABALLÉ, 1946, vol. I, 76).

Cafè Asalto. Situat al costat del Cafè d’Espanya. Les seves tertúlies polítiques eren freqüentades pels moderats (CABALLÉ, 1946, vol. I, 73).

Cafè Oceano. Situat a la Rambla de Canaletes, cantonada amb el carrer Bonsuccés. Tenia un ambient popular (CABALLÉ, 1946, vol. I, 74).

Cafè de París. També tenia una entrada per la plaça Reial. Tenia fama de tenir les tertúlies polítiques de tendència més radical (CABALLÉ, 1946, vol. I, 76).

Cafè Pelayo. Situat a la cantonada de la Rambla amb el carrer Pelai. Era un dels locals que acollia més penyes i tertúlies, entre elles les penyes dels periodistes afins a La Campana de Gracia i a L’Esquella de la Torratxa. Segons les fonts consultades, Àngel Guimerà va sorgir d’aquest cafè; altres famosos tertulians van ser Frederic Soler (Pitarra), Narcís Oller, Coroleu i Puig Alonso. A partir de 1879 tenia terrassa, que sempre estava plena. (CABALLÉ, 1946, vol. I, 93; vol. II, 104-111).

Cafè de la Perla. Situat a la Rambla de Canaletes, va obrir el 1877 en el lloc on hi havia hagut una cerveseria (CABALLÉ, 1946, vol. I, 75).

Cafè petit Pelayo. Situat a la Rambla de Canaletes, al costat del Cafè Pelai (CABALLÉ, 1946, vol. I, 75).

Cafè de les Quatre Nacions. Situat a la Rambla, va ser ampliat el 1825 (CABALLÉ, 1946, vol. I, 36).

Cafè la Reina.Situat a la Rambla, fou reformat el 1837, quan van afegir a l’antic local dues sales entapissades i una il·luminació espectacular. (ALMERICH, 1945, i CABALLÉ, 1946, vol. I, 37).

Cafè del Recó. Situat on després hi va haver el Cafè Restaurant Americà, que anteriorment havia estat el Cafè Nou (CABALLÉ, 1946, vol. I, 38).

Cafè d’En Serrat. Situat a l’entrada del carrer Escudellers, al costat del Cafè de les Quatre Nacions (CABALLÉ, 1946, vol. I, 21).

SITUATS A LA PLAÇA REIAL:

El Suizo. Va obrir al final del segle, estava situat a la plaça Reial, cantonada amb la Rambla del Centre, 31. La plaça Reial va ser projectada l’any 1848, en el lloc on hi havia hagut el convent dels caputxins, i el 1856 es va inaugurar (GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 234).

L’Espanyol. A la plaça Reial, 8, estava especialitzat en sorbets i ponxes de tota mena. (GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 59 dels anuncis).

SITUATS AL CARRER FERRAN:

Cafè Inglés. Situat al carrer Ferran, 42, és un dels locals on tocava el piano Lluís Millet, fundador de l’Orfeo Català.

SITUATS AL CARRER ESCUDELLERS:

Cafè del Jardí.Inaugurat el 1850, al carrer Escudellers, tenia un gran jardí, amb 20 glorietes i una cascada (ALMERICH, 1945, 57).

Cafè del Comerç. Era al carrer Escudellers 3, 5 i 7, i també tenia sortida al carrer Zurbano. Amb el mateix nom hi ha hagut altres locals (CABALLÉ, 1946, vol. I, 39).

Cafè d’En Pi. (CABALLÉ, 1946, vol. I, 45).

Cafè del Jardí. Estava situat al costat del Cafè del Comerç. Tenia un gran pati amb glorietes que feien ombra a l’estiu. Va ser un local molt concorregut, però no era considerat un local elegant (CABALLÉ, 1946, vol. I, 45).

Cafè de la Font. Situat al davant del Cafè del Jardí, va ser cafè restaurant. Al final de segle va canviar de nom i va passar a ser el Palacio del Cristal (CABALLÉ, 1946, vol. I, 45).

Cafè del Recreo. A l’entresol s’hi va fundar l’any 1860 la primera societat d’escacs (CABALLÉ, 1946, vol. I, 77).

SITUATS AL CARRER NOU DE LA RAMBLA:

Gran Cafè Restaurant del Eden Concert. Aquest restaurant estava en un dels cabarets i sales de ball més famosos de l’època, situat al número 12. Estava obert tota la nit (GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 45 dels anuncis).

Cafè del segle xix. Estava situat al principi del carrer. Va obrir el 1868, i a dins tenia un sortidor i estava molt ornamentat, amb uns grans quinqués daurats. Tenia diverses sales, entre les quals una per jugar al dòmino i a escacs, i una altra per als billars (CABALLÈ, 1946, vol. II, 95).

Cafè americano.Situat al principi del carrer. Aquest local, que va obrir el 1864, va tenir molta expectació perquè estava automatitzat: tenia màquines expenedores de begudes i màquines per netejar les copes i gots. Tenia 10 màquines fetes de ferro i marbre, i cada una tenia un tipus de beguda que rajava d’una aixeta, si prèviament se li posava una moneda (CABALLÉ, 1946, vol. II, 53).

Cafè del Saló. Al numero 9, després s’anomenà Cafè de l’Amnistia (CABALLÉ, 1946, vol. I, 31).

SITUATS A LA PLAÇA CATALUNYA:

Gran Cafè del Siglo xix. Aquest cafè va obrir les portes amb l’Exposició Universal a la plaça Catalunya. Per la seva estructura de fusta i grans finestres de vidre, la gent en deia la Pajarera o la Gàbia. Les seves tertúlies van ser molt conegudes, i entre els tertulians hi trobem Ramon i Cajal, i el doctor Robert. Va tancar el 1893, perquè es va fer una remodelació de la plaça (PERMANYER, LA VANGUARDIA, 5/08/90). El Sr. Vilaseca va obrir un bar amb el mateix nom a la cantonada del passeig de Gràcia amb la Ronda l’any 1897. El va decorar amb grans finestres i tenia una capacitat per a 1.500 persones (CABALLÉ, 1946, vol. I, 107)

Cafè del Circ Eqüestre. Inaugurat el 1879, era a la plaça Catalunya. Estava obert fins a altes hores de la nit, que era quan més moviment de gent hi havia, perquè allí hi anaven els artistes quan acabaven la funció. Va tancar el 1895 (CABALLÉ, 1946, vol. I, 104 )

SITUATS AL PASSEIG DE GRÀCIA:

Gran Cafè Novedades. Obert el 1884, fou construït en part del solar del Prado Catalan, (CABALLÉ, 1946, vol. I, 120). Estava situat al passeig de Gràcia, 14, cantonada amb Casp (GUIA DEL FORASTERO EN BARCELONA Y SUS ALREDEDORES, 1887, 15). En aquest cafè se celebraven grans festes i va ser molt conegut. Tenia moltes taules i sempre estava ple.

A LA RAMBLA CATALUNYA

Cafè Güell. Va obrir el 1888. Situat a la cantonada amb la Gran Via, on hi havia un monument dedicat al Sr. Güell, de qui va prendre el nom. Posteriorment, després d’una reforma, passà a ser la Cerveseria i Restaurant Viena, on servien a l’estil alpí i feien concerts de música tirolesa. (CABALLÉ, 1946, vol. I, 81).

SITUATS A LA PLAÇA PALAU

Cafè Neptú.També va tenir el nom de Café de la Constancia i, més tard, el Sr. Cuyàs el va traslladar als pòrtics d’en Xifré i va passar a ser el Cafè de les 7 portes (CABALLÉ, 1946, vol. I, 45).

Cafè dels Tres Reis. Un dels locals més antics de què es tenen notícies, de l’any 1720, en el mateix local i després d’unes ampliacions va néixer la Fonda del mateix nom (CABALLÉ, 1946, vol. I).

Cafè del Bosc, després s’anomenà Café de l’Aurora (CABALLÉ, 1946, vol. I, 48).

SITUATS AL PASSEIG DE LA DUANA:

Cafè Neptú. També va tenir el nom de Café de la Constancia i, més tard, el Sr. Cuyàs el va traslladar als pòrtics d’en Xifré i va passar a ser el Cafè de les 7 portes (CABALLÉ, 1946, vol. I, 45).

 

Cafè de les Set Portes. El 1833 es va reformar el portal del Mar i es va derrocar part de la muralla, i en el seu lloc es va construir l’edifici conegut com els Pòrtics d’en Xifré. El Cafè de les Set Portes estava situat als baixos d’aquest edifici i va obrir el 1836; el dia de la inauguració va ser un gran esdeveniment (CARRERAS CANDI, 1939). Tenia sales amb grans miralls, aigua corrent i un dels primers rètols lluminosos que van meravellar als barcelonins. Posteriorment va passar a ser un restaurant, que ha arribat als nostres dies. A Recuerdos de mi larga vida, Conrad Roure dedica un capítol a aquest cafè:

S’hi serveixen tota mena de refrescos, licors del País, elaborats i refinats, tots els estrangers, dels quals s’assorteix a les fàbriques de més nomenada. Salamis d’Itàlia, Pernil, Llonganissa de Lió, de Bordeus, de Vich, peix en escabetx, ous, olives, fruita fresca i seca, confitures, pastissos, cremes, almívars, compotes, etc., etc., amb tota mena de vins nacionals i estrangers, com igualment tota mena de ramellets ambigus, etc. (ROURE, 1926, vol. II, 47-51).

Gran Cafè Colonial. Situat al número 13 del passeig de la Duana i al 118 del carrer Comerç, s’hi podia prendre licors, aperitius, vins nacionals i estrangers i refrescs de tota mena (BARCELONA EN LA MANO, del 1884).

 

SITUATS AL CARRER MONTSIÀ:

Els Quatre Gats. Va inaugurar el 1897, va destacar per les tertúlies que s’hi feien; era el lloc de trobada dels avantguardistes: intel·lectuals, músics, poetes i pintors, com Ramon Casas, Santiago Rossinyol i Picasso, Albéniz.

SITUAT AL CARRER DEL CARME

L’actual Bar Muy Buenas. Els orígens del Bar Muy Buenas es remunten a final del segle xix, com a granja bar. L’establiment va canviar de nom el 1928 i des de llavors es diu Bar Muy Buenas. A la façana i a l’interior s’hi poden veure peces modernistes.

SITUAT AL CARRER SANT PAU

L’actual Bar Marsella. Situat al carrer Sant Pau, 65, des del 1820, té fama de ser un dels locals més antics de Barcelona. Va ser fundat per un marsellès, que va introduir l’absenta. Va tenir com a clients molts artistes i bohemis.

SITUAT A L’EIXAMPLE

Casino del Centre. Va obrir el 1873 com a casino, i va funcionar com a tal fins a la República, que en van prohibir l’activitat i es va convertir en el Cafè del Centre, encara ara obert, al carrer Girona, 69. (PERMANYER, L. LA VANGUARDIA, 07/11/2000).

 

QUIOSCS DE BEGUDES

Altres llocs on es podien prendre begudes eren els quioscs i les parades de venda ambulant, que se situaven en els llocs de pas.

Hi ha ademés moltissims kioskos y taules d’aigua y sucre.(ARTIGAS; PUYAL, 1888, 14). El quiosc més conegut va ser:

Quiosc de Canaletes

“La barraca de la Rambla de Canaletes ahont venen begudes à quarts de tres de la nit cada dia es oberta y una qun’hi ha a la cantonada de la Riera Alta han obligat a l’amo a tancarla a la una. Visca la justicia, senyor Alcalde de Barcelona. Los peixos grossos sempre’s mengen els petits.”

(LA HONORATA, 31/07/1885)

Aquesta llista no es tancada, esta publicada al meu llibre de Cuinar i Menjar a Barcelona (1850-1900) del 2007

Restaurants i cafès restaurants del XIX

 

 Els restaurants amb funció gastronòmica, d’alta cuina, a Barcelona, apareixen a mitjan segle xix, i en va augmentar considerablement l’oferta arran, sobretot, de l’Exposició Universal del 1888.

A la Barcelona del final del xix trobem molts dels menús dels restaurants escrits en francès, perquè a la cuina de la restauració imperava la moda francesa, tant en els noms com en el tipus de recepta, una moda que va perdurar fins ben entrat el segle xx (LUJÁN, 1993 ).

 Menú

  • Hors d’œuvres
  • Crème impériale
  • Petites bouchées Renaissance
  • Loup de mer a la Cardinale
  • Perdreau a la Périgueux
  • Choux de Bruxelles
  • Punch a la romaine
  • Salade dominicaine
  • Le Pic du Mont Blanc
  • Petits gâteaux fin de siècle
  • Desserts assorties
  • Vins
  • Jerez, Rioja blanc, Rioja rouge
  • Champagne
  • Cafés et liqueurs et cigares

 

Barcelona, 26 de setembre de 1889

Els restaurants i cafès restaurants més coneguts de l’època

SITUATS A LA RAMBLA

Cafè Restaurant Americano,. Restaurant, cafè i billars. Situat a la Rambla del Centre, 32 (GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 175 dels anuncis)

Gran Café restaurant Barcelona. Gran local que tenia entrada per la Rambla i pel carrer Conde del Asalto. Aquest local servia a domicili. (GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 3 dels anuncis)

Café Nuevo Restaurante. Situat a la Rambla del Centre, 32. A la guia Barcelona en la mano, a les últimes pàgines d’anuncis (1888, 59), hi trobem aquest restaurant que s’anuncia en francès

Gran Cafè Restaurant Colon, . Situat a la Rambla del Centre, 28 (GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 47 dels anuncis), i situat, al núm. 38 en una altra guia (GUIA DEL FORASTERO EN BARCELONA Y SUS ALREDEDORES, 1887, 15).

Restaurant Cafè Continental. Rambla Canaletes (ARTIGAS, 1888).

Restaurant del Cafè del Liceu. Obert el 1837 a la Rambla del Centre, 4, ocupava l’ala dreta de l’edifici del Gran Teatre del Liceu. Hi servien tota mena de begudes i combinats, cerveses nacionals i estrangeres, gelats, i altres begudes que li donaren molt prestigi i el van fer un local molt concorregut. El restaurant tancava a les dues de la matinada. (GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 61 dels anuncis). Aquest establiment va tancar el 1969 (PERMANYER, LA VANGUARDIA, 28/03/99). Un anunci de venda d’ostres, que es podien adquirir en diversos punts de la ciutat, i també en aquest restaurant:

Ostres verdes de Marennes.

Es venen al major i detall al Dipòsit Central Cafè del Liceu, Rambla del Centre. També s’hi venen ostres de la Companyia Ostrícola de Santader. Diari de Barcelona, 15 de gener de 1899

Gambrinus . Va obrir el 1881 i estava situat a la Rambla de Santa Mònica, 29 (ARTIGAS, 1888). Servia a preu fix i a la carta. Era un local famós com a cafè, cerveseria, i també com a restaurant (LUJÁN, 1993).

Maison Martin, Gran Cafè Restaurant Glacier. Situat a la Rambla del Centre, 5, a la planta baixa hi havia un luxós saló embellit amb una gran marina del pintor Urgell, i al menjador hi havia un paisatge de Marqués; al pis principal hi ha un saló/menjador decorat amb tres quadres, dos de Llobera i un de Baixeres, i al primer pis hi havia un gran saló menjador. Hi feien cuina francesa i tenien carta de gelats. (BARCELONA EN LA MANO, 1888, i GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 11, 234 i 52 dels anuncis).

Cafè Restaurant La Mallorquina. Aquest local inicia la seva activitat a la fi del segle xviii com a taverna i hostal. Era el punt de sortida dels carruatges que sortien cap a altres ciutats i pobles. Amb l’arribada del ferrocarril, la difusió del tramvia i la inauguració el 1837 del que avui coneixem com Gran Teatre del Liceu, modifica la seva activitat. A mitjan segle xix, era una famosa xocolateria, després passà a ser un cafè restaurant, i uns anys després es convertí en el Cafè de l’Òpera que encara ara existeix i està obert al públic.

Restaurant Cafè París. Rambla del Centre, 21 (ARTIGAS, 1888). Estava especialitzat en cuina francesa i s’hi servien xampany i vins espanyols i francesos. (BARCELONA EN LA MANO, 1888, i GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 60 dels anuncis).

Gran Café Restaurante de Pelayo. Rambla de Canaletes, 62, cantonada amb el carrer Pelai (ARTIGAS, 1888).

Restaurant Universal. Rambla de Santa Mònica, 2 (ARTIGAS, 1888).

SITUATS A LA PLAÇA REIAL

Gran Restaurant França . Conegut amb el nom de Justin. Estava situat a la plaça Reial, 12, i oferia menjadors molt luxosos decorats amb quadres a l’oli. Tenia un gran jardí que obria a l’estiu (BARCELONA EN LA MANO, 1888, i GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 11, 234 i 50 dels anuncis).

Restaurant Pompidor. Situat a la plaça Reial i passatge Madoz, 5 (GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888).

Gran Cafè Restaurant Suizo. Va obrir al final del segle xix, i estava situat a la plaça Reial, 17 i a la Rambla del Centre, 31. Només servia a la carta. Especialitzat en cerveses del país i de l’estranger. (GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 58 dels anuncis).

CARRERS AL VOLTANT DE LA RAMBLA

Cafè Restaurant del Concert Barcelonès,  El Concert Barcelonès era un ball concert, on també feien cant i ball flamenc, i estava situat al carrer de la Unió, 7. El cafè restaurant no tancava en tota la nit. (GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 48 dels anuncis).

Restaurant Soler . Carrer Unió, 6 (ARTIGAS, 1888).

Petit Restaurant. Aquest restaurant s’anuncia com un restaurant molt econòmic.

Petit restaurant El més econòmic de Barcelona. Esmorzars des de 0, 20 pessetes. Dinars a 0, 50 pessetes. Esmorzar parisien 1 pesseta. Saló jardí. Carrer Guardia 9, 1. cerca de la Rambla. Barcelona en la mano, 1884.

SITUAT AL CARRER RAURICH

Restaurant Pince. Primer era al carrer Raurich, i després es va traslladar al carrer Ferran. Dirigit pel Sr. Jean Pince, francès, hi servien cuina francesa. Segons els cronistes, era un dels millors restaurants (LUJAN, 1993, 129). En una guia del 1908, Casa Pince no era un restaurant pròpiament dit, sinó un local on es podia menjar a qualsevol hora. Amb la moda del Five o’Clock Tea, s’hi podien degustar fiambres i altres exquisideses, i també tenia un salo a l’estil Lluís XV on servien esmorzars. S’hi podia comprar menjar i servien cistelles per a pícnics (GUIA DE BARCELONA, 1908, 446-447).

SITUATS AL PASSEIG D’ISABEL II

Restaurant Nou Noé, . Situat al passeig d’Isabel II, a l’angle de la plaça Antonio López. Hi feien festes i banquets de noces i bateigs per a un màxim de 100 persones (GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 11, 234 i 54 dels anuncis).

SITUATS A LA PLAÇA CATALUNYA

Maison Dorée. Va obrir el 1897, i estava situat al plaça Catalunya. Va ser un local amb molt renom per la seva cuina, per la seva decoració i pels balls que s’hi feien (PERMANYER, LA VANGUARDIA. 30/10/88). Va tenir molt prestigi sota la direcció del Sr. Pompidor, que va adquirir els locals del costat i va fer-lo molt més gran. El restaurant estava situat en un saló interior. Tenia una gran terrassa a la plaça Catalunya i era un dels llocs més freqüentats pels barcelonins (CABALLÈ, 1946, vol. I, 97).                             

Gran Cafè Restaurant de Colon. Obert el 1807 i situat a la plaça Catalunya, és un dels establiments del Sr. Vilaseca. Primer va ser cafeteria i restaurant. Hi havia billars.

Un dels esdeveniments importants per l’impacte que va tenir a Barcelona va ser la inauguració de l’estàtua a Colom, el mateix any que l’Exposició Universal del 1988. El banquet de la celebració d’aquest acte va ser servit en aquest cafè restaurant.

felicitem cordialment l’amo del cafè Colon, el Sr Vilaseca, pel Banquet que al saló principal oferí en la celebració d’haver-se inaugurat solemnement el monument al savi genovès, descobridor de l’americà continent. Tant el menú com el servei foren esplèndids, dignes de l’objecte que motivava la festa. De l’aspecte del saló no hi ha res a dir, no n’hi ha d’altre a la ciutat que l’iguali per a actos d’aquesta naturalesa. (LA EXPOSICIÓN, 1888, vol II, 21)

L’any 1902 es convertí en l’Hotel Colon, amb 70 habitacions i una gran terrassa.

SITUATS AL PASSEIG DE GRÀCIA

Restaurant de la Alhambra, .Va obrir el 1896. Situat al passeig de Gràcia, 25 (CABALLÉ, 1946, vol. I, 115), tenia una façana de 25 metres d’ample i 45 de llarg. (ARTIGAS, 1888).

SITUATS A MONTJUÏC

Miramar, Cafè Restauran. Situat enfront de l’antiga estació de Vilanova, a la falda de Montjuïc. Un dels restaurants amb vistes a Barcelona, era un dels llocs més concorreguts a l’estiu. Tenien salons per celebrar-hi banquets(GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 66).

MIRAMAR

 

ALTRES LOCALITZACIONS

Restaurant de l’estació del Nord (ARTIGAS, 1888)

Restaurant del Parc de la Muntanya (Sarrià) (ARTIGAS, 1888)

Alguns dels grans hotels, que van aparèixer al final de segle, van sorgir de les reformes d’antigues fondes o posades. Els més coneguts són:

Hotel Restaurant de Comerç. Ocupava la cantonada entre el carrer Escudellers, 15, i el carrer Zurbano, 7. En el restaurant es podia menjar a la carta i a preu fix.

Hotel Peninsular. Situat al carrer Sant Pau, 34-36, es va edificar sobre els terrenys de l’antic convent dels agustins l’any 1876.

Hotel Espanya.Obert primer com a Fonda España el 1860 al carrer Sant Pau, 11, els anys 1902-1903 va encarregar-ne la decoració modernista a Lluís Domènech i Montaner, i el pintor Ramon Casas es va encarregar de decorar-ne el menjador amb un paisatge marí amb sirenes.

Hotel Internacional.Situat on hi havia hagut la Fonda Estevet.

Hotel de las Cuatro Naciones. De ser una fonda, va passar a convertir-se en un hotel molt important, que sortia anunciat a la premsa com un dels millors.

Hotel de las Cuatro Naciones Espaioses habitacions, moblatge estil antic molt elegant, casino excel·lent, vins escollits. Vista al port Diari de Barcelona, 7/10/1870)

Hotel Oriente. Aquest hotel va ser primer una fonda (l’hem citat abans). Es dóna el cas que l’escriptor danès Hans Christian Andersen (1805–1875) va passar una temporada a Barcelona i va viure en aquest hotel, des del qual va veure la inundació de la Rambla del 15 de setembre de 1862 (MARTINEZ, 1992).

Gran Hotel de Catalunya. Carrer de les Heures, 4-6, al costat de la plaça Reial i el carrer Ferran. El restaurant tenia taula rodona, servei a la carta. Hi atenien en català, castellà, francès, anglès i italià (GUIDE DE BARCELONE ET CES ENVIRONS, 1888, 55 dels anuncis).

Hotel Tibidabo

A la imatge inferior, hi podem veure l’alta societat barcelonina, en temps d’oci, a l’Hotel Tibidabo.

 jet-set

La high life barcelonesa en el Hotel Tibidabo. Dibuix de D. Baixeres. La Ilustración (1882) vol. III Biblioteca Arús

Al final de segle xix hi ha algunes persones vinculades al món de la restauració dignes de tenir en consideració; ho són pel nombre de locals que van regentar, ho són per com van introduir el luxe als seus locals, perquè van fer del servei i d’atendre al públic tot un art. Ens referim al senyor Cuyàs, que va regentar el Restaurant Set Portes i el Cafè Cuyàs, entre altres; el senyor Regàs, els pares del qual van comprar Can Culleretes, i que va començar una brillant carrera en l’hostaleria al final del xix; el senyor Vilaseca, que va dirigir, entre altres, l’Hotel Colon, i el senyor Esteve Sala, fill de vinater, que va aprendre l’ofici de confiter i va treballar al Cafè Pelai, i més tard va llogar el Quiosc de Canaletes, situat al mig de la Rambla, on se servien begudes, i els hereus del qual van continuar amb l’ofici de la restauració durant el segle xx.

continuarà…

Aquesta llista no es tancada, esta publicada al meu llibre de Cuinar i Menjar a Barcelona (1850-1900) del 2007

 

Sobre els menjars de les festes de Nadal al XIX

nadal-xix

Lo mes de desembre. Al·legoria per J. L. Pellicer. La Ilustració catalana, 30 de desembre de 1882. Biblioteca Arús

L’àpat més important del calendari festiu del XIX és el dinar de Nadal.

En El Libro verde de Barcelona (1848), escrit per Juan Cortada i Josep Masjarrès,   comenta que a cap taula hi pot faltar el gall dindi i els torrons acompanyats de vi dolç i neules.

A la imatge, teniu una representació de l’àpat de Nadal, publicat a La Ilustració catalana al 1882,  dibuixat a tota plana,  hi trobem una taula parada d’una família senzilla barcelonina, on es podeu veure el pollastre o gall dindi.

Les pastisseries i les confiteries del segle XIX eren nombroses, venien molts tipus pastes i pastissos: melindros, borregos, coques, ensaïmades de Mallorca. La Guia general de Barcelona (1854) anomena i dóna l’adreça de 4 pastisseries i de 61 confiteries. Per Nadal, venien moltes neules i torrons, postres típics d’aquestes festes:

Confiteria de Palet, carrer Avinyó. El bon torró i regal de Nadal. Continua oberta l’exposició de tota mena de dolços, ramellets, (…) es continua regalant un bitllet amb dos números per a cada lliura de torró, dolços i altres que es comprin (…) per als 12 premis que estan de manifest en els aparadors d’aquesta confiteria. Diari de Barcelona, 1 de gener de 1865

1.000   neules elaboració   diària. J.   Segarra. Fontanella 21, cantonada Claris. Diari de Barcelona, 15 de gener de 1899

Aquí teniu la vista exterior de la famosa confitería Pere  LLibre:

pere llibre

Vista exterior de la confiteria de Pere Llibre. La Ilustració Catalana. 15 de febrer de 1882. Biblioteca Arús

El dia 1 de gener i el dia de Reis també es menjaven neules i torrons, tot acompanyat de vi ranci (CABALLÉ, 1939, 8-10). El dia 6 de gener, el dia de Reis, el mateix autor comenta que per dinar, els que podien, menjaven pollastre o capó. Aquesta informació ha estat trobada també en un anunci del Diari de Barcelona:

 PER REIS. Galls dindis, pollastres, pulardes, pintades, capons, etc., encebats en las épinettes de l’acreditada granja avícola. LA MODERNA INCUBADORA, de Riudellots de la Selva. Se n’ha rebut una nova remesa al despatx LA ISIS. Carrer Cucurulla, 7.

Diari de Barcelona, 5 de gener de 1899


[1]

Cafè de les 7 portes

7-portes-xix

El 1833 es va reformar el portal del Mar, es va derrocar part de la muralla, i en el seu lloc es va construir l’edifici conegut com els Pòrtics d’en Xifré. El Cafè de les Set Portes estava situat als baixos d’aquest edifici i va obrir el 1836; el dia de la inauguració va ser un gran esdeveniment. Tenia sales amb grans miralls, aigua corrent i un dels primers rètols lluminosos que van meravellar als barcelonins. Posteriorment va passar a ser un restaurant, que ha arribat als nostres dies. A Recuerdos de mi larga vida, Conrad Roure dedica un capítol a aquest cafè:

En él se sirven toda clase de refrescos, – licores del País, elaborados y refinados, todos los extranjeros, de los cuales se surte en las fábricas de más nombradla. Salamis de Italia, Jamón, Salchichón de Lión, de Burdeos, Longanizas de Vioh, pescado en escabeche, huevos, aceitunas, frutas tiernas y secas, confituras, pasteles, cremas, almíbares, compotas, etc., etc., con toda clase de vinos nacionales y extrangeros, como igualmente toda clase de ramilletes ambigus, etc. (ROURE. Vol. II,47-51)

Al final de segle xix, hi ha persones vinculades al món de la restauració dignes de tenir en consideració; ho són pel nombre de locals que van regentar, ho són per com van introduir el luxe als seus locals, perquè van fer del servei i d’atendre al públic tot un art. Un d’ells és  el senyor Cuyàs, que va regentar el Restaurant Set Portes i el Cafè Cuyàs, que en parlarem un altre dia.

El sr Cuyas, un dels primers locals quie va regentar, va ser el Cafè Neptú, també va tenir el nom de Café de la Constància, situat al Passeig de l’Aduana, més tard, el va traslladar als pòrtics d’en Xifré i va passar a ser el Cafè de les 7 portes (CABALLÉ, 1946, vol. I, 45). I posteriorment va passar a ser un restaurant, però això també ho explicarem un altre dia.

La imatge és la sala principal del Cafè de les 7 portes, acabada la restauració, en parlava el Diari de Barcelona el 3 de novembre de 1849, extreta del llibre Confessions 1880-1936, escrit per un altre gran de la resturació barcelonina Sr. Regàs !

Les tavernes del XIX

tavernes-xix

Les tavernes eren el lloc d’esbarjo de la classe treballadora i dels més humils, i en algunes, com ja hem dit, s’hi podia menjar. Tanmateix, la mala fama d’aquests locals i la quantitat de vi que s’hi bevia van ser un dels temes tractats pels metges de l’època. A Barcelona, l’any 1854, hi havia 331 tavernes, segons dades de La guia general de Barcelona, de Saurí.

El nom de taverna també feia referència als establiments que es limitaven a vendre vi, oli, aiguardent, rom i algunes altres begudes per emportar a casa, i també en servien a domicili. Segons la mateixa guia, hi havia 226 tavernes amb celler de venda de vi.

Anselm Clavé (1824–1874) compositor, poeta i polític, de formació musical autodidacta, va crear l’any 1845 una associació coral de treballadors, La Aurora, i posteriorment, el 1850, va fundar La Fraternidad. Aquestes corals, que van fer una important labor social i cultural en dignificar les classes populars, es reunien a les tavernes, i els cants i la germanor que sorgiren d’aquest ambient van ser molt valorats a l’època

Clavé… procurà al obrer un plaer més pur, més bell qu’l de la taberna. (LA TRAMONTANA, 26/02/1881)

Pau Vila (1881-1980)[1] en recordar la duresa de la seva infància, i el que explica sobre els àpats que feia, ens situen molt bé en aquest entorn de les tavernes i dels menjars humils i d’obrers del XIX:

Treballàvem onze hores. Sempre que he treballat a la fàbrica, he treballat onze hores. Per dinar paràvem de dotze a dos quarts de dues. Llavors dinàvem en una d’aquestes fondes de pobres que en deien tavernes de sisos, que ja no eren sisos, perquè sisos volia dir sis quartos, que eren divuit cèntims, i ja en valia vint. Per vint cèntims et donaven dinar; una cosa popular, pa i vi, escudella i una mica de carn d’olla o bé una mica de fregit o bé llengua. Despulles d’animal. Amb aquest tipus de vida no teníem temps de fer res. Només so­par a l’acabament de la feina. I ho fèiem a casa dels oncles. Després vam sopar sempre a la taverna fins que va haver-hi una mica d’ajut (…). Un diumenge em van donar d’esmorzar. Quin esmorzar! Mongetes rosses, botifarra, em van tractar, per a mi, a cos de rei. A casa la ballàvem bastant ma­gra. Havíem arribat a passar gana, menjàvem poc. (L’AVENÇ, 1978, , 9)

Els menjars que servien algunes les tavernes, eren el bacallà, l’arengada, la sardina salada, la patata, la col, la cansalada i el pa formen part d’aquests ingredients de la cuina dels obrers del segle xix, eren els més econòmics i també eren pràcticament els únics que menjaven.

Dues tavernes del XIX que perduren en el mateix lloc i nom, encara que ara no són tavernes:

Can Bofarull era una taverna que fou fundada l’any 1835 en el número 3 carrer Nou de Sant Francesc. A part de vendre-hi oli, vi, cervesa i altres, hi servien plats de cargols, que la van fer molt famosa, tant que popularment es coneixia amb sobrenom de Los Caracoles; aquest nom és el que que va agafar oficialment l’any 1915, després de ampliar fins a la cantonada amb el carrer Escudellers. Amb els anys va esdevenir un dels restaurants emblemàtics de Barcelona, i encara ara perdura.

L’altra la Taverna Almirall, que va obrir el 1860. S’hi venien licors i vins, també repartia a domicili i també s’hi podia anar a prendre gots de vi i aiguardent. Encara ara és oberta com a bar Almirall, al carrer Ponent, 33, actualment carrer Joaquim Costa. La barra modernista és una de les peces emblemàtiques d’aquest local.

 

A la imatge teniu l’Almirall amb una il·lustració d’Àngel Jové.


 [1] Pau Vila, pedagog i geògraf. La seva obra de referència és La divisió territorial de Catalunya (1932-1937).

 

Les fondes dels sisos i els plats que servien

XIX-Fonda 

Les fondes dels sisos eren les fondes més populars i característiques del XIX. El nom ve del preu dels plats, que costaven sis quartos. Eren fondes on es cuinava i servia  menjar casolà i eren força econòmiques, freqüentades per gent modesta, obrers i menestrals. Aquest tipus d’establiments eren molt nombrosos, i se’n trobaven especialment al Raval, al carrer dels Carders i pels volts del mercat de Santa Caterina i de Santa Maria de Mar.

Segons Tomàs Caballer (s.a., pàg. 11-15) i Luján (1993, 78), tenien un estil propi. Els cambrers anaven amb mànigues de camisa arremangades i portaven un davantal llarg, anaven i venien amb molts plats a les mans, servien molt ràpidament i deien els plats amb cantarella amb noms inventats, un argot culinari que encara ara resta a la memòria.

Alguns exemples:

  • SOPA AMB BALES O DE BALA. Sopa de mandonguilles.
  • SOPA DE BARBER. Sopa escaldada amb aigua i sal.
  • FINURA. Sopa de fideus fins.
  • SERRADURES. Sopa de sèmola.
  • MISTOSA. L’escudella de família, servida a la nit.
  • SOPA AMB SUC NEGRE. Es una sopa qualsevol, a la qual, segons sigui el gust del client, se li barreja un xic de salsa fosca d’un guisat bo, suc de rostit, perquè la sopa tingui mes substancia.
  • ARRÒS LLEC. Arròs sense carn ni peix.
  • ARRÒS AMB SABATES. Arròs amb musclos
  • SECAS. Mongetes seques soles
  • BALLARINES AMB UNA REINA DE LOS MARES. Mongetes seques amb arengades
  • METRALLA. Cigrons guisats, o be cigrons de Tolla.
  • SOLANES. Patates cuites al natural.
  • TRES COLORS. En un mateix plat es formen tres pilons: 1, mongetes blanques; 2, patates cuites; 3, verdura cuita (bròquil) que fan els tres colors.
  • UN PAGÈS AMB BARRETINA. Es col i patata fregida i ben saltejada amb oli i all trinxat, posant a cada ració una arengada a la graella.
  • UN PAGÈS. Es senzillament el mateix plat anterior sense l’arengada a la graella, o sigui col i patata fregida.
  • ONZE MIL VERGES. Mongetes fregides
  • UN ALCALDE. Un pebrot vermell gran, cuit que el client s’arregla i amaneix en el seu plat.
  • UN VERITABLE PAGUES. Es un abundant plat de cols cuites amb una part de pata­tes. Es fregeixen be amb all trinxat i oli, es pica be tot, amb una mica de pebre i algunes mongetes blanques cui­tes. En aquest conjunt hi ha d’abundar sempre la col verda.
  • UN TASTAOLLETES.Un plat on hi entrin diverses classes de verdura cuita.
  • UNA SEGA. Una arengada cuita a la brasa.
  • UNA TRIPLE. Vol dir una arengada cuita, acompanyada al mateix temps de les vinagreres.
  • UNA EMPERATRIU. Una anxova.
  • UN CIVIL. Una arengada gran rostida a la brasa, acompanyada d’enciam, tomàquet, ceba, pebrot i vinagreres.
  • ÀNEC MUT. Un plat de bacallà.
  •  UN BACALLÀ BUIT. Es col·loquen al plat els trossos de bacallà cuit al natural (se li pot afegir alguna patata cuita). A un costat del ma­teix plat s’hi serveix un pilonet d’all picat i un altre de julivert, tot acompanyat de vinagreres.
  • SIPAIUS. Sardines fregides
  •  SARSUELA EN TRES ACTES. Es una ració composta d’un gran llagostí sencer, musclos i calamars, tallats i nets. Tot saltejat amb oli, ceba, tomàquet, sal, pebre, un suc curt i bo.
  •  MIG PEU DE SENYOR. Mig peu de porc cuit, passat per greix i pa ratllat i rostit a la graella o al forn.
  •  SALTABARRANCS O PICAPORTES. Mans de be fregides o guisades.
  • PEUS DE SENYORETA. Es el mateix preparat dels saltabarrancs.
  • UN PEU DE SENYOR. Un plat de peu de porc amb naps. També es designa de vegades el mateix plat rostit, i empanat, però a ració doble.
  • UN PEU DE MINISTRE. Un plat de peu de porc amb naps. També es designa de vegades el mateix plat rostit, i empanat, però a ració doble.
  • SEMARRETA AMB ALLIOLI. Tripa al forn
  • PEDAÇOS. Un plat de tripes.
  • CAP I PUNTA O ESQUENA DE GOS. Un plat de tripes de bou, o cap i pota de bou guisats.
  • TERRAGADA. Curadella de be ( fetge, sang, pulmons i cor)  tot barrejat i ben guisat a base de ceba.
  • PERDIU AMB PATATES. Curadella de be (fetge, sang, pulmons i cor)  guisada amb patates, suc i una mica d’allioli negat.
  • UNA CURSA (“CORRIDA”). Fetge de vedella o de porc, saltejat amb herbes fines, ben assaonat i amb patates fregides al damunt o al costat.
  • UN FILET DE BAGÀS. Un tros de fetge que forma una bona ració i que està guisat com la tripa a la llauna.
  • ENGANXA’N UNA, Una crossa guisada, o sigui una part de la tripa de moltó, que porta aquest nom.
  • MITJA XERRAIRE AMB LLÀGRIMES DE MANOBRE. Mitja llengua de moltó estofada o rostida, amb guarnició de mongetes blanques saltejades o ajuntades a la salsa de la llengua.
  • UN PEDAÇ. Un tros de tripa guisada a la llauna.
  • UN TALL QUE NO TREPITGI. Cal dir una ració de pota de vedella on no hi hagi la part de l’unglot.
  • MAONESA. Curadella de be guisat amb patates.
  • PERDIU DE COLL LLARG AMB PEDRES. Freixura de xai guisada amb patates
  • UNA NOIA DEL PAÍS. Una botifarra blanca o negra, ben fregida o rostida a la graella, servida sola o acompanyada de patates o mongetes fregides.
  • UN TALL DE N’HI HA UN TIP. Llom de porc fresc, tallat a trossets amples i prims, fregits; acompanyat de forces mongetes blanques que es fregeixen amb el mateix greix i amb all i julivert trinxat.
  • MANDONGUILLES A LA CATALANA. Son les mandonguilles de carn de vedella o de porc. Es fan en salsa, i se serveixen guarnint el plat amb un petit pilot de patates i albergínies fregidas.
  • UN TALL QUE NO MOSSEGUI. Una ració de conill, sense cap, guisat amb salsa o be d’altra manera.
  • UNA BICICLETA. Un parell d’ous fregits.
  • UN ESTERNUT. Un ou fregit sense res mes.
  • SASTRE COIX. Un ou fregit sense res mes.
  • OUS AMB SARDANA. Una ració composta de tres ous fregits.
  • UNA CRIATURA. Un ou fregit.
  • UNA CRIATURA AMB BOLQUERS. Un ou fregit cobert de patates també fregides.
  •  JEROGLÍFIC. Diverses coses al gust del client amb les quals es prepara una ració saltejada amb vi o amb tomàquet, assaonament, etc., etc.
  • UN LLEPACRESTES. Es dona a comprendre amb aquest nom al parroquià a qui li costa molt triar el que menjarà, amb la qual cosa obliga al cambrer a recordar-li tots els plats que li puguin resultar agradables a fi de què triï el que mes be li vagi.

Alguns plats més que també es servien a les fondes de sisos.

  • ESCUDELLA SOPA D’ALL
  • SOPA DE PA AMB SUC DE MONGETES
  • MONGETA AMB BRÒQUIL
  • ARRÒS DE PEIX
  • POP
  • CARN D’OLLA
  • CAP I POTA
  • ESTOFAT
  • SANG I FETGE DE PORC
  • MENUTS DE GALLINA
  • FRICANDÓ
  • TRIPES
  • FETGE
  • FREGIT I ALL I JULIVERT FREGITS PER SOBRE
  • COLOMINS ROSTITS
  • BOTIFARRA AMB BOLETS

Fonts dels noms dels plats:

  • Ignasi Domènech  del seu llibre  Àpats (1928)
  • Catàleg exposició Les cases dels sisos (1984)
  • Tomás Caballé, Costumbres y usos de Barcelona (1939)

Algunes de les fondes més conegudes del XIX són:

Cal Beco. Oberta pel Sr. Zanotti, italià, el 1855 estava situada al carrer dels Capellans. Tenia fama que s’hi menjava molt bé (LUJÁN, 1993, 79).

Can Simó. Coneguda amb el nom de l’afarta pobres, per les escudelles que hi feien i les quantitats que en servien (ALMERICH, 1945, 65).

Las Cuatro Naciones. Situada a la Rambla, era una de les fondes més ben servides i netes (SAURÍ, 1854, 236).

Fonda Las Cuatro Naciones. S’han col·locat unes grans reixes a banda i banda de la nova portada, les quals han substituït les senzillíssimes més  reduïdes que abans hi havia. També s’està treballant en la construcció de l’escala de marbre que substituirà l’antiga.(DIARIO DE BARCELONA, 01/ 01/ 1865)

Fonda Caballero. Situada al carrer Boqueria, era molt concorreguda i amb un servei acurat (SAURÍ, 1854, 236).

 La Fonda Falcó. Situada als baixos del Teatre Oriente, un dels plats més coneguts era el llom amb mongetes seques; també era molt conegut un empleat: el Batiste de les seques, que forma part dels personatges de la Barcelona d’aquesta l’època (PERMANYER, La Vanguardia. 9/03/03 i LUJÁN, 1993, 85). Uns anys més tard a la plaça del teatre de Barcelona, va obrir l’Hotel Falcó.

La Fonda Oriente. Inaugurada el 1842, a la Rambla, era molt famosa perquè era el lloc de parada de les diligències (SAURÍ, 1854, 36). El 1881 va ser remodelada i va passar a ser l’Hotel Oriente. Va tenir clients molt famosos. (MARTINEZ, 1992).

La Fonda Sant Agustí. Ocupa l’espai on abans hi havia hagut el convent dels frares agustins descalços, i en el seu saló biblioteca va estar-hi instal·lat l’escenari del teatre Odeon, on va néixer el Teatre Català, fundat per Frederic Soler, el 1864 (CABALLÉ, 1939, 14). En aquesta fonda hem trobat un comentari que ens explica que s’hi celebraven els àpats de casament de la classe humil:

Les parelles de nuvis no semblaven casats “com Déu mana” si no acudien a una fonda. Sant Agustí ha estat durant molts anys el refugi de milers i milers de parelles (…). Donar menjar a casa de la núvia – que era el tradicional – resultava més incòmode i més car i pitjor servit que acudint a una fonda (ALMERICH, 1945, 69).

La Nacional. Famosa pels seus plats de cap i pota i escudilla, estava situada al carrer de la Boqueria (CABALLÉ, 1939, 14).

La Fonda Vista Alegre. Situada a la muntanya de Montjuïc, era especialment concorreguda a l’estiu, per les seves vistes i pel seu elegant menjador (SAURÍ, 1854, 236).

i més información de les fondes del segle XVIII a:

http://cuinadel18.wordpress.com/2013/08/04/fondes/

Font de l’imatge el llibre:

almerich

un altre dia més!